dimecres, 9 de juliol del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Sylvia Regueiro, psicòloga especialista en dol.

 R. Naudí. La Seu d'Urgell. Juliol 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Sylvia Regueiro, llicenciada en Psicologia i especialista en dol. La Sylvia treballa a la fundació SAR Quavitae on duu a terme assistència psicològica a domicili a persones amb mobilitat reduïda, malalts terminals o persones afectades per un dol en el marc del Programa d'Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Obra Social "La Caixa". També exerceix com a terapeuta en el grup "El camí del dol", agrupació que ofereix ajuda i suport grupal a persones que han sofert la pèrdua d'un ser estimat.  

Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Ens podries explicar en què consisteix la teva feina?

Básicamente, mi trabajo consiste en dar soporte emocional  a personas con enfermedad crónica avanzada y a sus familiares, así como a pacientes y familiares en situación de final de vida. Este acompañamiento se complementa  con el  soporte en duelo a los familiares o las personas que así lo  precisen o lo deseen.

Què és un pacte de silenci?

Normalmente la conspiración de silencio o pacto de silencio consiste en todas aquellas estrategias o esfuerzos de la  familia destinadas a evitar que el enfermo conozca el diagnóstico y/o pronóstico de la enfermedad. En ciertos casos también se puede dar  que la conspiración la establezca el propio paciente, sobre todo si tiene hijos pequeños.   El motivo de este pacto se suele hacer por amor pensando que de esta forma se protege más al familiar cuando en realidad esta forma de enfocar la situación  bloquea la comunicación emocional generando a la larga un elevado malestar emocional en pacientes y familias,  añadiendo, al sufrimiento ya establecido, el  aislamiento del paciente por no poder expresar los miedos y angustias que giran en torno a todo su proceso.

Com se li explica a un nen que morirà?

La muerte es un término muy abstracto.  Los niños  pequeños (menores de 5 años) no pueden entenderlo y en función de la edad del mismo podrá comprender más o menos  la amplitud de su significado. Cuando el nivel de desarrollo y  madurez del niño  hace posible la comprensión de la muerte se entiende que es beneficioso que sepa la verdad siempre y cuando el niño pregunte. Con frecuencia los niños perciben que van a morir por las reacciones que observan en sus padres, por lo que es conveniente dejar que expresen sus sentimientos y no eludir sus preguntas. El temor a separase de sus padres, la tristeza y la ansiedad son reacciones normales en el niño que se encuentra cerca de la muerte.  Para aliviar su temor, el niño debe de tener la sensación de estar acompañado hasta el final.

Quin paper juga l’espiritualitat en la idea de mort?

La esfera espiritual toma mucha relevancia al final de la vida. Hablar de espiritualidad no es solo hablar de religión como pueden pensar algunas personas. La espiritualidad es un movimiento de búsqueda personal en tres direcciones: hacia el interior de uno mismo en búsqueda de sentido; hacia el entorno en búsqueda de conexión; hacia el más allá en búsqueda de trascendencia.

Quants cops ha escoltat allò de “si pogués tornar enrere aprofitaria la vida”?

El balance vital  suele aflorar en los últimos momentos de nuestras vidas  imbricándose con la espiritualidad. Marchar en paz de este mundo lleva implícito sentirse satisfecho con la vida que uno ha vivido. Esa satisfacción, en esos momentos, se refiere más  al  legado que las personas dejamos y no tanto a lo  que hemos dejado de hacer. Por mi experiencia profesional creo que son más las personas que hacen un balance positivo de su vida puesto que cada cual, en esa búsqueda de sentido inherente al mundo espiritual, encuentra normalmente buenos motivos por haber vivido.

Costa acomiadar-se?

El proceso de enfermedad suele dar cierto margen de tiempo para adaptarse a las diferentes etapas que conllevan el proceso de final de vida. Esas etapas pueden conllevar rabia,  enfado, desesperación, tristeza, ansiedad o angustia. Su buena o mala vivencia dependerá de muchos factores. El grado de satisfacción de vida, las propias creencias, el  miedo a la muerte, la edad y otras muchas causas pueden facilitar más o menos la despedida. Sin embargo un factor clave es la aceptación. Aceptar nuestra vulnerabilidad y finitud como seres humanos buscando un sentido a nuestra vida y una conexión de amor con las personas que nos rodean ayuda a los pacientes a despedirse más en paz de este mundo. Esta aceptación favorecerá el cierre de asuntos pendientes que  facilitarán la despedida.

Com s’ajuda als que queden?

Acompañando, escuchando y compartiendo su dolor.

Què és el dol complicat?

Cada duelo es único. Las personas, frente a la pérdida, necesitan un tiempo para elaborarlo  y volver a su estado de equilibrio. El duelo es la manifestación natural  del sufrimiento y del dolor por la pérdida del ser querido. En nuestra sociedad se entiende por duelo complicado los duelos muy prolongados en el tiempo, los duelos exagerados, los duelos retardados y los duelos enmascarados. Sin embargo, en otras sociedades con culturas diferentes no necesariamente se contempla de la misma forma.

Quines característiques especials té el dol que es dóna com a conseqüència d'una mort per suïcidi?

La culpabilidad y la rabia aparecen con mucha fuerza y frecuencia. La búsqueda del por qué, principalmente en los padres,  persiste varios años. El suicidio suele ser en más de una ocasión una "muerte silenciada" dificultando la expresión  de la misma.  Por estos motivos son duelos que pueden llegar a tardar más en sanar.

Què és el Camí del dol?

El Cami del Dol es un grupo de ayuda al duelo, abierto a toda la comunidad de la zona, que ofrece un espacio de encuentro y soporte a  familiares o personas en proceso de duelo. En ese espacio los dolientes pueden expresar y compartir su dolor con otras personas que han pasado por lo mismo y sentirse escuchados.

Essent la mort quelcom compartit per tots els éssers, perquè segueix sent un tema tabú?

Hace décadas  las personas  morían   en su  casa rodeadas de la familia y amigos. De este modo los niños eran participes del proceso  aproximándoles a una realidad de la vida y ayudándoles, a su vez, a asumir  la muerte como un proceso natural de  vida. Sin embargo, actualmente  nuestra cultura social enfatiza demasiado  la juventud y la belleza rodeando de invisibilidad a la vejez. En  una sociedad de estas características  no hay espacio para la muerte.

És una feina dura? Què li va fer elegir aquesta professió?

Durante  la carrera no se ve prácticamente nada de cuidados paliativos. Así que en realidad ha sido por varias circunstancias que hoy estoy en atención paliativa. Cuando me ofrecieron este trabajo me formaron durante un tiempo pero es durante mí día a día que voy descubriendo lo que no viene escrito en ninguna  formación: Sentir y recibir el abrazo de un paciente o   ver en su mirada su agradecimiento,  compartir el sufrimiento con las familias, aprender a aceptar que no hay respuestas a todas las preguntas… Es un trabajo que te enfrenta a mucho dolor ajeno, a tu propia vulnerabilidad como ser humano y a la vivencia de tus propios  duelos.

Sí, en más de una ocasión es muy duro pero, precisamente por ello, es una labor que te humaniza más que cualquier otra profesión.

Sabem que coneix la mort d'aprop, però ens sabria dir què és la vida?

Para contestar a esta pregunta me gustaría tomar prestados unos versos muy conocidos del poeta Antonio Machado: "Caminante, no hay camino, se hace camino al andar." Para mí, la vida  es andar por el camino. A veces ese camino es maravillo y otras veces está lleno de obstáculos. Según cómo  disfrutemos y afrontemos las situaciones que se nos presenten convertiremos el camino en un sendero llano y luminoso o en una senda tortuosa y dolorosa.                                        


dilluns, 9 de juny del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Carlota López, membre de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia.

 R. Naudí. Barcelona. Juny 2014


En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Carlota López, llicenciada en Psicologia i membre de l'Associó Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), associació encarregada d'informar i sensibilitzar sobre que són els trastorns de la conducta alimentaria.

Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Ens podries explicar a grans trets que és un trastorn de la conducta alimentaria i quins tipus hi ha?
Els Trastorns de la Conducta Alimentaria són trastorns psicològics on l’alimentació es veu alterada i la relació amb el cos es veu afectada. Comporten problemes a nivell físic, psicològic i social, i un gran patiment tant per la persona que ho pateix, la seva família i les persones que els envolten. Els subtipus que hi ha són varis: Anorèxia Nerviosa (Restrictiva o Purgativa), Bulímia Nerviosa (Purgativa o No Purgativa), Trastorn per Afartament i altres com la Vigorèxia, Ortorèxia, Menjador Nocturn, Pica, etc.
Quina és la feina des de l’Associació Catalana Contra l’Anorèxia i la Bulímia?
L’ACAB té diversos objectius. En primer lloc, ajuda i acompanya a aquestes persones i als seus familiars. Sovint és el primer lloc al que es dirigeixen tant persones afectades com familiars que sospiten que pot haver-hi un TCA. Davant la incertesa no saben on anar i allà se’ls intenta orientar i acompanyar. Aleshores, els donem informació dels centres assistencials (públics i privats) perquè allà facin un bon diagnòstic i en el cas que es confirmi que la persona pateix un TCA rebi un tractament especialitzat. A més, hi ha tallers i grups de suport tant per les persones afectades com pels seus familiars que tendeixen a estar molt desorientats i angoixats. En segon lloc, informem i sensibilitzem sobre què són els Trastorns de la conducta alimentària.

I per últim, fem cursos i tallers de prevenció per tot Catalunya. Tant a alumnes, professors i familiars. A partir d’aquí, fem una tasca important de detecció precoç a l’aula i si sospitem que hi ha algú que pot està patint un TCA parlem amb la persona i els professors per que parlin amb la família i la informin del que s’ha observat.
Creus que la societat té els recursos necessaris per abordar trastorns mentals i en aquest cas, TCA?
Actualment, quan parlem de TCA ja parlem d’un trastorn que durant els últims anys ha patit un procés epidemiològic, i són moltes les persones que l’estan patint. Per altra banda, els darrers anys amb la crisis un dels sectors més afectats ha estat el sanitari i són molt escassos els recursos que hi ha per el nombre de persones afectades tant d’altres trastorns com del TCA. Afortunadament, de moment, a través de l'Assegurança Escolar moltes persones poden seguir un tractament en un centre concertat o privat però només durant dos anys i fins els 26 anys. Des del meu punt de vista, l’altre problema és que en la salut pública per que t’ingressin has d’estar molt greu i en si el tractament està focalitzat en l’augment de pes i, per tant, la reducció de risc vital però el tractament psicològic és força precari per les necessitats que tenen aquestes persones.
Hi ha alguna explicació en el fet que la majoria de pacients amb TCA siguin dones?
A nivell històric, en totes les cultures, s’ha donat molta més importància al cos de la dona que al de l’home. Mentre es mostraven les habilitats i el poder del home  es recalcava la importància del cos en la dona, primer perquè estava associat a la seva funció reproductora i actualment perquè s’ha associat la bellesa a l’èxit i aquest a la felicitat. A més, l’autoestima i autoconcepte de les dones sol estar més vinculat al seu atractiu físic que en els homes. Sovint en els tallers a l’escola les noies expliquen que de forma molt usual reben crítiques sobre els seu cos i el mal que aquestes els hi fan,  de tal manera que al final s’ho acaben creient i comencen a sentir-se molt malament amb elles mateixes.

Per últim, destacar que els mitjans de comunicació i la publicitat també s’aprofiten d’aquest coneixement. No només mostren un model de bellesa totalment allunyat de la normalitat sinó que la majoria de productes d’estètica i dietètica estan enfocats a les dones. Tot i així, el nombre d’homes que pateixen TCA està creixent i curiosament, a la vegada, s’està donant més importància al cos de l’home en els mitjans de comunicació. Hi ha nens de 1 ESO que ja parlen de tenir els abdominals ben marcats i que es passen molta estona davant del mirall pentinant-se perquè sinó no agradaran a les nenes... Fa pocs anys això a aquesta edat era impensable però ara és el que veuen cada dia a la TV.
Quines són les causes d’un trastorn alimentari?
Els Trastorns de la conducta Alimentària són molt complexes. Són multicausals i biopsicosocials. S’ha vist que hi ha certs aspectes genètics que hi estan relacionats però generalment sempre hi ha una baixa autoestima, una insatisfacció corporal i certs trets de personalitat diferents també per cada subtipus de TCA. Les persones amb anorèxia tendeixen a ser molt exigents i perfeccionistes en canvi les persones amb bulímia són molt més impulsives. S’han observat certs patrons familiars que poden afavorir-ho com la sobreprotecció, l’aglutinació, els problemes en la comunicació, etc. I altres aspectes socials com el model de bellesa, l’impacte dels mitjans de comunicació i la publicitat, etc.
En què solen consistir els tractaments? Quina duració tenen?
Els tractaments varien molt en funció del àmbit (públic o privat) del centre assistencial i del nivell de gravetat del cas.

Com he explicat abans, en l’àmbit públic solen arribar-hi els casos que estan més greus i el tractament es focalitza en l’augment de pes i en la reducció simptomatològica. En els centres concertats o privats, generalment, ofereixen un tractament biopsicosocial i multidisciplinar, és a dir, treballen per una part els problemes mèdics i segueixen certes pautes perquè la persona progressivament arribi al seu pes saludable, a la vegada que va tornant a aprendre a menjar. A part hi ha un intens treball psicològic en el que es treballen diversos aspectes com la història vital del pacient, l’autoestima i la imatge corporal, la vivència de les relacions familiars, les habilitats socials, la gestió de les emocions, entre altres. És important treballar també amb la família. Per altra banda, el nivell d’intensitat del tractament variarà en funció de la gravetat de la persona. Les opcions són: tractament intensiu (ingrés), hospital de dia i, en els casos menys greus, ambulatori.

Molta gent sol afirmar que la societat i els canons de bellesa són els causants dels TCA. Estaries d’acord amb aquesta afirmació? Vivim en una societat sana?
No estic d’acord en que la societat i els canons de bellesa siguin els causants dels TCA però si penso que són una de les causes. Afortunadament no és la única perquè sinó tots tindríem un trastorn alimentari. Tot i així, no penso que visquem en una societat sana. L’ordre de prioritats està invertit, cada cop són més individualistes i materialistes i vivim a un ritme frenètic. Als tallers els expliquem els models i ideals de bellesa que hi ha hagut durant la història i, sens dubte, l’actual és el més patològic amb diferència.
Es poden prevenir aquests tipus de trastorns?
Es pot fer molta feina per previndre els TCA. Hi han factors comuns en la majoria de persones que ho pateixen com la baixa autoestima, la insatisfacció corporal, les dificultats en la gestió del conflicte, mals hàbits alimentaris, etc. Si es treballa per millorar aquests aspectes des de que som petits tindríem menys risc a poder-ho desenvolupar.


Quina feina de prevenció es porta a terme des de la vostra entitat?
A ACAB fem tallers de prevenció des de les escoles, tant amb nens, famílies i professors. És una tasca molt important però encara insuficient. Els tallers més sol·licitats són els dels alumnes però en realitat els altres són igual o més importants. Els professors no saben que fer quan es troben que un alumne està començant “a fer tonteries”, com ells diuen. I les famílies poden fer moltes coses per previndre un trastorn alimentari. A vegades són coses difícils però n’hi ha altres, com fer un àpat al dia en família (junts, a taula i menjant el mateix) que s’ha observat que són preventives, no parlar 24 hores de dietes i sobretot... no comparar ni comparar-se amb altres persones. Una de les coses importants que fem a ACAB és la detecció precoç a cada un dels tallers, ja sigui de persones que ja presenten simptomatologia o d’algunes que estan en risc de desenvolupar-ho.
Què li diries a una mare que té una filla que pateix TCA però que per por o vergonya no acudeix a demanar ajuda?
En primer lloc li diria que entenc lo confusa i angoixada que pot estar. Que moltes vegades et sents perduda i no saps ben bé que fer però que un trastorn alimentari és un trastorn psicològic greu en el que és imprescindible fer un tractament mèdic i psicològic. També li diria que no es senti culpable... molts pares venen a l’ACAB amb un gran sentiment de culpa i des de la culpa i l’angoixa es queden bloquejats i no actuen. No m’he trobat cap pare amb vergonya, això els hi sol passar més a les persones afectades que no volen que se n’assabenti ningú.
Com veus el futur en l’àmbit dels Trastorns de conducta alimentària?
Malauradament penso que seguiran augmentant els casos de persones amb TCA. La pressió social cada vegada és més alta i la indústria de l’estètica és molt poderosa. Quan estàs als tallers pots sentir coses que criden molt l’atenció. Un noi de 16 anys em va dir un dia “jo si no pogués posar-se un pantaló del Zara em faria una liposucció completa, a tot el cos”. Evidentment tota prevenció és beneficiosa però se’n hauria de fer més. Penso que tindrem molta feina en aquest àmbit...

Moltes gràcies Carlota.



dijous, 22 de maig del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Montse Novell, psicòloga i auxiliar d'infermeria a Oncologia.

 R. Naudí i L Sánchez. Lleida. Maig 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Montse Novell, llicenciada en Psicologia i tècnica auxiliar d'infermeria. Des de fa set anys treballa com a auxiliar d'infermeria al Servei d'Oncologia de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida.

Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.


Ens podries explicar una mica que es centra la teva feina?

La meva tasca com a psicòloga s’ha centrat fins ara bàsicament en la formació. He treballat amb diferents col·lectius: dones amb situacions conflictives, homes aturats i amb dificultats per trobar feina, persones de centres penitenciaris, adolescents amb risc d’exclusió social...

Moltes d’aquestes accions formatives han estat relacionades amb l’àmbit sociosanitari i el que sempre he intentat inculcar als meus alumnes és que per poder treballar amb persones la feina t’ha d’agradar, sinó és així, és millor triar un altre ofici. La majoria de les gratificacions que s’obtenen no són materials i no tothom ho sap valorar.

Com a auxiliar d’infermeria he estat treballant durant set anys al servei d’oncologia i,  si bé és cert que els estudis en psicologia han estat una eina molt valuosa per desenvolupar la meva tasca, el grau emocional que comporta la meva feina ha estat molt elevat, però alhora molt enriquidor.

Perquè vas decidir estudiar Psicologia?

Tot va ser una successió de fets que, de mica en mica, em van conduir a realitzar aquests estudis. Després de llegir un llibre d’Elisabeth Kubler Ross vaig decidir que volia treballar amb persones en el seu procés de malaltia. Vaig pensar que una bona manera de fer-ho era estant a prop seu, tenint cura de les seves necessitats més bàsiques i d’aquesta manera em vaig fer Auxiliar d’infermeria.

Aquest va ser el primer pas. La tasca de cura en aquelles situacions en les que la persona està més desvalguda, en les que no pot realitzar les funcions més bàsiques per ella mateixa, pot ser determinant i té molt a veure la manera amb la que el professional ho dugui a terme. Pot fer que es senti molt més feble i desvalguda o pot fer que es senti cuidada i respectada. Vaig aprendre que no es tracta només de les cures que es fan, sinó de com es fan, i volia fer-ho el millor que pogués. S’ha de tenir cura de tots els aspectes físics, però no s’han de descuidar els psicològics. Va ser llavors quan vaig decidir continuar els meus estudis i estudiar psicologia.
  
Quin tipus de suport apliques a famílies amb malalts terminals?

El tipus de suport està condicionat pels diferents vincles existents en les famílies i el grau de conscienciació que tenen de la malaltia.  És fonamental que tots i cadascun dels membres de la família puguin intervenir. Cadascú pot viure el procés d’una manera diferent i s’ha d’ajudar a que trobin la manera d’expressar els temors, les angoixes, els dubtes...

És important facilitar la comunicació entre ells i sobretot amb la persona terminal. És freqüent trobar actituds de protecció envers ella, intentant ocultar una realitat imminent i fent veure que no passa res, el que es coneix com a “conspiració de silenci”. La persona terminal està aïllada emocionalment de la resta del grup, i això impossibilita que pugui compartir com s’està sentint realment i que pugui acomiadar-se de les persones que estima.

D’altra banda, facilitar informació sobre símptomes més freqüents en l’etapa final i com afrontar-los, ajuda a la família a viure de manera diferent el procés de la pèrdua, ja que deixen de ser persones passives davant una situació que els supera i passen a ser elements actius, que malgrat l’enorme dolor que experimenten estan donant suport i cura al seu ésser estimat.

És important aplicar la psicologia en un hospital?

És bàsic. Quan les persones estan patint una malaltia no els afecta solament a nivell físic, per tant, la recuperació no només s’hauria de centrar en cures físiques. Quan varies persones tenen la mateixa malaltia probablement seguiran el mateix tractament físic, però la manera en que s’haurà de  dur a terme pot ser molt diferent en cadascuna d’elles, ja que pot haver-hi molts factors a tenir en compte. Poder detectar-los i gestionar-los pot ser la clau per realitzar una bona o una mala intervenció.

Durant els anys que he estat treballant a l’hospital, he pogut comprovar que depenent del personal d’infermeria que treballa en la planta d’hospitalització, l’estat de les persones que hi estan ingressades varia (menys demandants, actitud més col·laboradora, menys demanda d’analgèsia pel dolor...)

Què és el més emocionant que t’ha ocorregut en la teva feina?

Són moltes les experiències que m’han emocionat. Cada somriure que et regala una persona malalta és un tresor d’un valor incalculable. Recordo que un dia que pujava a l’ascensor per incorporar-me al meu lloc de feina, vaig coincidir amb un zelador que portava a una senyora estirada a una llitera per ingressar-la. La meva posició era just al darrera i, per tant, no li podia veure bé la cara i ella tampoc em podia veure a mi. Per l’aspecte em va semblar reconèixer a una pacient oncològica que havia estat d’altres vegades ingressada a la planta, però pel procés de la malaltia el seu aspecte físic estava alterat. Vaig preguntar al zelador en veu molt baixa, quasi només articulant les paraules, si anava a la planta on jo treballava. De sobte, vaig notar com la pacient, d’una revolada, em va agafar per la manilla molt fort i em va dedicar un gran somriure i una mirada radiant. Cada cop que ho recordo encara em sembla que puc sentir la seva ma agafant-me, amb força però amb tendresa, els seus ulls brillants i sobretot el seu somriure.
  
Costa no emportar-se el treball a casa?

Costa, costa molt però només així es pot continuar treballant i vivint.  Els primers mesos va ser molt dur, i van ser molts mesos, però s’ha d’aprendre a transformar totes les vivències que es tenen a la feina i convertir-les en eines per poder millorar la nostra tasca com a professionals.

Vist des de dins, com han afectat les retallades a la salut pública?

Sempre ha estat complicat poder realitzar una bona tasca de cura i d’atenció a causa de la falta de temps que disposen la majoria del professionals. Ara, amb menys personal, és encarà  més difícil, la pressió és més intensa i, tot això, va en detriment d’una atenció de qualitat.

Segurament la professió d’auxiliar és la que més hores passa amb les persones ingressades. Quina relació s’estableix amb els pacients?

Els vincles que s’estableixen són molts propers, sobretot amb les persones que necessiten que se les ajudi en les necessitats bàsiques. La persona queda plenament en mans de l’auxiliar i no només en un sentit metafòric.  Aquesta proximitat pot afavorir la manifestació de dubtes, de temors, de confidències... També facilita poder observar canvis tant físics com psicològics que poden passar desapercebuts per altres professionals que no tenen un contacte tant directe.

És una feina sacrificada?

Tota feina que es desenvolupa de manera automàtica, amb desgana i que produeix insatisfacció pot ser un autèntic suplici. En el meu cas no és així. Crec que és una feina molt gratificant i que em permet aprendre molt sobre les persones en general i sobre mi mateixa.

Creus que mai s’està preparat per morir?

Crec que la majoria de les persones no estem preparades per morir i també és cert que la societat en la que vivim no afavoreix massa aquesta preparació, vivim d’esquena a la mort. Malgrat tot, he conegut persones que s’han enfrontat a la mort amb serenitat, amb calma i amb molta pau.

Quins aprenentatges sobre la vida has fet en la teva tasca en l’hospital?

La visió de la vida canvia. M’he adonat de la fragilitat de l’ésser humà, però també de la seva fortalesa. He après a comunicar-me sense paraules i a apreciar els petits detalls. Cada dia descobreixo que em queda més per aprendre.

Segueix la frase: No podria viure sense...

Un somriure.

Moltes gràcies Montse.




dimarts, 13 de maig del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Dra. Maria José Pubill.

S.Montero i R. Naudí. Barcelona. Maig 2014

En “l’Apropem la psicologia” d’avui, entrevistem a la Mª José Pubill, doctora en Psicologia. Co-directora del Màster en Psicoteràpia Breu Estratègica de la Universitat de Girona i del postgrau en terapia de grup. Amb una llarga experiència clínica a les seves esquenes, compagina la seva labor com a terapeuta amb la docència i la supervisió de casos en diversos màsters i postgraus de diferents universitats. És autora juntament amb els doctors Linares i Ramos del llibre “Cartas terapéuticas”.

Ens agradaria començar donant-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Es rumoreja que la Dra. Pubill fa màgia a teràpia, realment el canvi és quelcom màgic? O és només la visió de la gent que no creu que sigui possible canviar?

Jo crec que el canvi és natural, no és màgic, és natural. Jo crec que la gràcia està en fer que sigui natural, no? Vull dir que si tu, intentes que el treball s’adapti al màxim a la forma de ser de la persona, canviar no costa. En realitat, canviar no costa. En general, la majoria de gent ve a teràpia quan estan en una posició tant complicada vitalment que necessiten moure’s de la seva posició. Llavors, simplement es tracta d’aplanar el camí, donar-los una “faroleta”, fer-los veure tots els recursos que tenen. I a partir d’aquí, jo crec que és molt fàcil. Jo sempre els hi dic a la gent, quan presentem el setting, que el canviar és una mica com el que ens passava quan érem petits, que ens ficaven al llit i un dia ens aixecàvem i havíem crescut tres centímetres i no sabíem ben bé què havia passat, simplement havíem dormit. Doncs, molta gent quan acaba la teràpia ho diuen “Sóc conscient de que he treballat molt però en realitat, jo pensava que canviar era molt difícil i no ho ha estat, no sé què ha passat”.

Com a co-directora del màster en psicoteràpia breu ens podria explicar a grans trets que és la teràpia breu i en què consisteix?

Jo en realitat no em considero una terapeuta precisament estratègica breu. Faig servir l’estratègica, intento per les circumstàncies vitals i socials que hi ha avui en dia, fer la teràpia el més breu possible però no diria que jo sóc una terapeuta que té el format de breu diríem, o estratègica breu. Bé, en què consisteix la teràpia estratègica breu? Jo crec que la teràpia estratègica breu el què intenta és que la gent canviï de forma profunda el més ràpidament possible. Per provocar aquest canvi, surten de la mitologia de la psicologia tradicional, de que un per canviar, necessita prendre consciència. Ells pensen que a vegades la gent canvia prenent consciència però a vegades la gent no canvia prenent consciència, és més, a vegades prendre consciència és nociu i que fa més complicat el canvi. A partir d’aquesta premissa, bàsicament el que intenten és saber molt bé qui és aquella persona, com funciona, i trobar una forma indirecta de provocar un desequilibri de tal manera que no tingui més “collons” que canviar.

Què va representar la figura de Milton Erickson per tu a la psicologia?      
   
Divertir-me. Jo hem vaig sentir molt identificada i una de les coses que a mi em va sorprendre quan vaig arribar a Sant Pau, que després van corregir eh? Però es que, bueno, jo tinc un aire una mica festiu, no? I quan em vaig enfrontar a la primera família, jo ho feia amb un tarannà animat i em van renyar moltíssim. Que després de seguida es van donar compte, i em van dir que bueno, qui som nosaltres per corregir la forma en que tu ets. Era com que estava mal vist que un terapeuta fos alegre i que fos divertit d’entrada, a no ser que et dediquessis a la dinàmica de grups. Per mi trobar-me amb Milton Erickson va ser pensar, aquest tio és genial! S’ho passa bomba i provoca canvis. Vaig trobar una forma de fer teràpia que podia assemblar-se més a mi.

Que si s’ha de ser serio, s’és serio eh? Però jo no crec que les teràpies tinguin que ser avorrides, ni tinguin que ser tràgiques, ni dramàtiques, ni intenses... vull dir que la gent riu, es relaxa, s’ho passa bé. I que ha de ser un espai on un vingui de gust i no pensant “vaya rollo que vaig al psicòleg”. Per mi lo important és obrir la porta i veure que la gent està contenta de venir.

Psicoteràpia...Ofici o professió?

Bueno, té de les dues coses. És un ofici perquè jo crec que arribar a ser un bon professional és una mica el mateix que feien els artesans. Que s’aprèn molt a poc a poc, i amb molta cura, fins que al final, aquella forma de fer, (per exemple: fer un jerro...) forma part de la teva forma de ser. En aquest sentit té molt d’ofici. Crec que al marge d’això és molt important que nosaltres ho considerem una professió, perquè a veure, nosaltres treballem amb material delicat, com és l’angoixa i el patiment de la gent. Si no ens convertim en professionals, és molt fàcil que ens ho emportem constantment a casa i això no pot passar, perquè sinó no sobreviuríem, ni com a persones ni com a persona que es vol dedicar a treballar amb això. Per tant, el ser professionals, ens garantitza que quan tanquem la consulta puguem anar a casa, la majoria de dies, tranquils. A no ser que estigui passant una cosa gravíssima. Llavors, la tinguis o no la tinguis al cap. Però sino no podríem viure.

Es una cosa que a mi em van ensenyar quan feia les pràctiques a la carrera, vaig tenir la sort d’estar amb un molt bon psicòleg, un dia que estava passant un test a un usuari, vaig acabar de passar-li però no em va donar temps de corregir el test i vaig dir: ja m’ho emporto a casa. I ell em va dir: tu vols ser una professional de la psicologia? I jo li vaig dir: si. Doncs no t’emportis mai la feina a casa!
Jo crec que hem de ser professionals per no endur-nos la feina a casa, el patiment de la gent no ens l’hem d’emportar a casa.

Si jo li dic malaltia mental vostè que em contesta?

Cronificació i patiment. Per mi no hi ha malaltia mental, hi ha cronificació, perquè potser aquella persona ha arribat molt tard a abordar el que li passava, perquè per mala fortuna doncs s’ha fet una intervenció que no ha afavorit el canvi. Però jo penso sempre en malaltia mental en cronificació, penso en patiment i penso en rigidesa. És amb el que penso. 

Al final el dolent de la pel·lícula és la família o hi ha finals alternatius?

Es que mai hi ha final. Igual que mai hi ha un inici, no? Les coses són circulars. I a estones, per qui té una funció protectora del símptoma a vegades és per la família i a vegades per la persona, i a vegades es dóna simultàniament. No sé, jo es que crec que no hi ha inici ni final. I dolents? és que tothom fa el que pot, el que bonament pot, no? I qui som nosaltres per jutjar?

Creus que madurar sempre passa per perdonar als nostres pares?

Jo crec que passa per fer les paus. Per fer les paus amb ells i amb tu mateix. Jo crec que la vida no deixa de ser un constant “donar-te bufetades”, no? I decepcionar-te. I crec que un ha d’aprendre a decepcionar-se bé, i és bàsicament el que nosaltres hem d’ensenyar als clients.
Tinc un client que és així com molt de poble, i diu que hi ha dos formes de fer-se gran, què és, o madurant o podrint-se. Doncs el que no podem fer és podrir-nos. I llavors, això implica que... tota la vida contínuament et decepciona, possiblement una de les primeres grans decepcions que tenim en l’adolescència o en la pubertat és veure que els nostres pares no són tant fantàstics com ens pensàvem, no? Suposo que quan un té dificultat en assumir això és que té moltes dificultats en assumir que ell tampoc serà tant fantàstic. 

Què creus que és el que mai pot faltar en una relació de parella?

Jo crec que riure. En el moment en què la parella deixa de riure, jo crec que tot se’n va a norris. Evidentment el tema sexual és important, però bueno, el tema sexual va variant al llarg de la vida. Però jo crec que una parella que s’ho passa bé, és molt més fàcil que duri.

Potser m’esperava una altra resposta! De dir... l’acceptació, tenir intimitat, confiança, entre d’altres no?

Sí, lo de l’acceptació, etc. El que sempre es diu, no? Però la veritat és que jo crec que la gent que riu i s’ho passa bé, són la gent que dura. 

Quin consell ens donaria com a psicoterapeuta de renom què és?

Que no renuncieu a ser vosaltres mateixos, que heu de trobar la forma de ser vosaltres mateixos treballant. I que un ha d’estar còmode fent la seva feina, per tant, no pot ser d’una altra manera diferent a com un és. Evidentment, moderant certes coses o utilitzant-les d’una manera adequada per als clients. Però jo crec que el millor consell és no renuncieu a ser vosaltres mateixos.

I com a Maria José?

El que us diria és si us heu pensat bé de ser psicoterapeutes? Que es paga un preu molt alt eh? No deixa de ser que gran part del teu dia, estàs travessant la vida dels altres, i en el moment en que tu travesses la vida dels altres, la teva vida no existeix. 
Per tant, us ho heu pensat bé?

Vostè creu en les persones normals?

Clar que sí, tots som normals i tots som anormals. Però tots som normals, de fet, la nostra feina... ens passem el dia normalitzant el que li passa a la gent, i el que sent. Mirant-ho des d’una òptica o una altra, podrem trobar la normalitat. Per tant, tots som normals.

Jo crec que el veure-ho des de la perspectiva que darrere de tot hi ha una coherència, ens fa ser normals no?

Clar que sí. Totalment d’acord.

Segueix la frase:  La vida és...

La vida és un viatge en què un es troba a un mateix, sense sentir vergonya del que és. O això és el que hauria de ser. 

Que és per vostè la felicitat?

Per mi no existeix la felicitat. Hi ha moments feliços, però la felicitat no existeix. Existeix estar content i satisfet amb el que fas, i content i satisfet amb el que ets, i això pot ser una constant. Però per estar content i satisfet, jo crec que has de treballar molt per aconseguir-ho. I que contínuament t’has d’enfrontar a reptes. Per tant, no deixa de ser que és un continuu estar satisfet i còmode, per estar després incòmode i tenir que lluitar per tornar a estar còmode.

I el contrari de la felicitat què seria?

El contrari de la felicitat què seria?

Sí, perquè la felicitat és un concepte que...

Què fa infeliç a la gent! És igual que la seguretat, que fa infeliç a la gent.

Lo contrari de la felicitat, probablement seria la buidor, sí, la buidor.

No sentir-te ple amb el que fas...

O amb el que ets!  

Totalment d’acord! Trobem que és un concepte que està molt extès en aquesta societat i que tothom busca la felicitat, sense saber ben bé què és, per moltes definicions que existeixin.

Jo sempre penso en l’etiqueta del Trastorn límit de personalitat, que descriuen aquest forat negre, que se’ls emporta i els angoixa tant, aquesta buidor. Són l’exemple d’estar atormentat i ser molt infeliços.

Tot i això creus que poden arribar a ser feliços?

Si, oi tant! Arriben a ser feliços, son dels trastorns que poden donar bastant bé la volta al què els hi passa.

Per últim, un llibre que es tornaria a llegir?

Doncs no sé si seria de psicologia. No ho tinc jo molt clar eh?

Un de psicologia que em tornaria a llegir, probablement perquè em va obrir tot un món... Ostres! Et diré un molt antic, molt antic de quan estudiava i que a més a més no té res a veure amb la línia de treball que faig servir, però va ser com la senyal de que no havia de deixar d’estudiar psicologia. Quan jo estava a primer de carrera, vaig pensar que no era el que jo volia, perquè estava molt decepcionada amb les assignatures que veia. I em vaig donar la oportunitat de continuar segon per veure si realment era o no. I vaig tenir la sort de que en aquella època, encara no havia sortit la llei de incompatibilitat i havia un psicoanalista a segon, a l’Autònoma, que era en Tizón, que treballava també a la pública. Llavors, en les seves classes ens parlava dels principis del psicoanàlisi, però ho feia des de la postura d’un clínic. I llavors ell va escriure un llibre que eren els seus apunts de classe, però era molt interessant on explicava les sessions clíniques. I parlava del que sentia la gent i les hipòtesis des del punt de vista psicoanalític. I és el llibre del Tizón: “Principios de psicoanàlisi”. I és el que em va decidir a arrelar-me a la psicologia.  Ja et dic que en podria dir molts, però jo diria que aquest és el que va fer que jo continués amb aquesta carrera.

I també, si penso en un llibre que m’ha marcat profundament a la vida i que va fer que despertés aquesta vocació meva, va ser quan tenia onze anys, que de casualitat, buscant una novel·la policíaca, vaig topar amb el llibre del Dostoievski: “Crimen i castigo”. Llavors, hem va impactar molt el patiment d’aquella persona i crec que va ser el que va decidir-me a ser psicòloga. Per tant, ja et dic. No sabia si escollir un de psicologia. De psicologia he llegit molt, per dir, molt definitiu, clar, quan hem vaig trobar amb Kelly, Watzlawick, quan hem vaig trobar amb Milton Erikson... he tingut molts topes, no? Hombre! Hombre!

Que a poc a poc t’has anat fent camí no?

Sí, com tots no? Anem descobrint.


Moltes gràcies Dra. Pubill.





diumenge, 11 de maig del 2014

Vídeo "Felicitat i Crisi" Jornades Psicologia per a tothom


El passat 8 de Maig a les 20 h va tenir lloc a l’aula de conferències de la UNED de La Seu d'Urgell la taula rodona titulada “FELICITAT I CRISI”, en la que van participar el professor de filosofia Joan Mingorance, el psiquiatra Carles Berché i el psicòleg familiar Mateu Ubach, la taula organitzada pel Servei d'Acció Psicològica va ser presentada pel psicòleg Roger Naudí.

Us deixem un parell de fotografies de la taula rodona i el vídeo: 

                                                                                                                                     *Fotografia de Ràdio Seu

                                                                                                                                     *Fotografia de Ràdio Seu

                                                                                                       
Vídeo "Felicitat i Crisi" Jornades Psicologia per a tothom