R. Naudí i L Sánchez. Lleida. Maig 2014
Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.
Ens podries explicar una mica que es centra la teva feina?
La
meva tasca com a psicòloga s’ha centrat fins ara bàsicament en la formació. He
treballat amb diferents col·lectius: dones amb situacions conflictives, homes aturats
i amb dificultats per trobar feina, persones de centres penitenciaris, adolescents
amb risc d’exclusió social...
Moltes d’aquestes accions formatives han estat
relacionades amb l’àmbit sociosanitari i el que sempre he intentat inculcar als
meus alumnes és que per poder treballar amb persones la feina t’ha d’agradar,
sinó és així, és millor triar un altre ofici. La majoria de les gratificacions
que s’obtenen no són materials i no tothom ho sap valorar.
Com a auxiliar d’infermeria he estat treballant durant set
anys al servei d’oncologia i, si bé és
cert que els estudis en psicologia han estat una eina molt valuosa per
desenvolupar la meva tasca, el grau emocional que comporta la meva feina ha
estat molt elevat, però alhora molt enriquidor.
Perquè vas
decidir estudiar Psicologia?
Tot va ser una successió de fets que, de mica en mica, em
van conduir a realitzar aquests estudis. Després de llegir un llibre d’Elisabeth
Kubler Ross vaig decidir que volia treballar amb persones en el seu procés de
malaltia. Vaig pensar que una bona manera de fer-ho era estant a prop seu,
tenint cura de les seves necessitats més bàsiques i d’aquesta manera em vaig
fer Auxiliar d’infermeria.
Aquest va ser el primer pas. La tasca de cura en aquelles
situacions en les que la persona està més desvalguda, en les que no pot
realitzar les funcions més bàsiques per ella mateixa, pot ser determinant i té
molt a veure la manera amb la que el professional ho dugui a terme. Pot fer que
es senti molt més feble i desvalguda o pot fer que es senti cuidada i respectada.
Vaig aprendre que no es tracta només de les cures que es fan, sinó de com es
fan, i volia fer-ho el millor que pogués. S’ha de tenir cura de tots els
aspectes físics, però no s’han de descuidar els psicològics. Va ser llavors
quan vaig decidir continuar els meus estudis i estudiar psicologia.
Quin tipus de
suport apliques a famílies amb malalts terminals?
El tipus de suport està condicionat pels diferents
vincles existents en les famílies i el grau de conscienciació que tenen de la
malaltia. És fonamental que tots i
cadascun dels membres de la família puguin intervenir. Cadascú pot viure el
procés d’una manera diferent i s’ha d’ajudar a que trobin la manera d’expressar
els temors, les angoixes, els dubtes...
És important facilitar la comunicació entre ells i sobretot
amb la persona terminal. És freqüent trobar actituds de protecció envers ella,
intentant ocultar una realitat imminent i fent veure que no passa res, el que
es coneix com a “conspiració de silenci”. La persona terminal està aïllada emocionalment
de la resta del grup, i això impossibilita que pugui compartir com s’està
sentint realment i que pugui acomiadar-se de les persones que estima.
D’altra banda, facilitar informació sobre símptomes més
freqüents en l’etapa final i com afrontar-los, ajuda a la família a viure de
manera diferent el procés de la pèrdua, ja que deixen de ser persones passives
davant una situació que els supera i passen a ser elements actius, que malgrat
l’enorme dolor que experimenten estan donant suport i cura al seu ésser
estimat.
És important
aplicar la psicologia en un hospital?
És bàsic. Quan les persones estan patint una malaltia no
els afecta solament a nivell físic, per tant, la recuperació no només s’hauria
de centrar en cures físiques. Quan varies persones tenen la mateixa malaltia
probablement seguiran el mateix tractament físic, però la manera en que s’haurà
de dur a terme pot ser molt diferent en
cadascuna d’elles, ja que pot haver-hi molts factors a tenir en compte. Poder
detectar-los i gestionar-los pot ser la clau per realitzar una bona o una mala
intervenció.
Durant els anys que he estat treballant a l’hospital, he
pogut comprovar que depenent del personal d’infermeria que treballa en la
planta d’hospitalització, l’estat de les persones que hi estan ingressades
varia (menys demandants, actitud més col·laboradora, menys demanda d’analgèsia
pel dolor...)
Què és el més
emocionant que t’ha ocorregut en la teva feina?
Són moltes les experiències que m’han emocionat. Cada
somriure que et regala una persona malalta és un tresor d’un valor incalculable.
Recordo que un dia que pujava a l’ascensor per incorporar-me al meu lloc de
feina, vaig coincidir amb un zelador que portava a una senyora estirada a una llitera
per ingressar-la. La meva posició era just al darrera i, per tant, no li podia
veure bé la cara i ella tampoc em podia veure a mi. Per l’aspecte em va semblar
reconèixer a una pacient oncològica que havia estat d’altres vegades ingressada
a la planta, però pel procés de la malaltia el seu aspecte físic estava
alterat. Vaig preguntar al zelador en veu molt baixa, quasi només articulant
les paraules, si anava a la planta on jo treballava. De sobte, vaig notar com
la pacient, d’una revolada, em va agafar per la manilla molt fort i em va
dedicar un gran somriure i una mirada radiant. Cada cop que ho recordo encara
em sembla que puc sentir la seva ma agafant-me, amb força però amb tendresa,
els seus ulls brillants i sobretot el seu somriure.
Costa no
emportar-se el treball a casa?
Costa, costa molt però només així es pot continuar
treballant i vivint. Els primers mesos va ser molt dur, i van ser molts mesos,
però s’ha d’aprendre a transformar totes les vivències que es tenen a la feina
i convertir-les en eines per poder millorar la nostra tasca com a
professionals.
Vist des de
dins, com han afectat les retallades a la salut pública?
Sempre ha estat complicat poder realitzar una bona tasca
de cura i d’atenció a causa de la falta de temps que disposen la majoria del
professionals. Ara, amb menys personal, és encarà més difícil, la pressió és més intensa i, tot
això, va en detriment d’una atenció de qualitat.
Segurament la
professió d’auxiliar és la que més hores passa amb les persones ingressades. Quina
relació s’estableix amb els pacients?
Els vincles que s’estableixen són molts propers, sobretot
amb les persones que necessiten que se les ajudi en les necessitats bàsiques.
La persona queda plenament en mans de l’auxiliar i no només en un sentit
metafòric. Aquesta proximitat pot
afavorir la manifestació de dubtes, de temors, de confidències... També
facilita poder observar canvis tant físics com psicològics que poden passar
desapercebuts per altres professionals que no tenen un contacte tant directe.
És una feina
sacrificada?
Tota feina que es desenvolupa de manera automàtica, amb
desgana i que produeix insatisfacció pot ser un autèntic suplici. En el meu cas
no és així. Crec que és una feina molt gratificant i que em permet aprendre
molt sobre les persones en general i sobre mi mateixa.
Creus que mai
s’està preparat per morir?
Crec que la majoria de les persones no estem preparades
per morir i també és cert que la societat en la que vivim no afavoreix massa
aquesta preparació, vivim d’esquena a la mort. Malgrat tot, he conegut persones
que s’han enfrontat a la mort amb serenitat, amb calma i amb molta pau.
Quins
aprenentatges sobre la vida has fet en la teva tasca en l’hospital?
La visió de la vida canvia. M’he adonat de la fragilitat
de l’ésser humà, però també de la seva fortalesa. He après a comunicar-me sense
paraules i a apreciar els petits detalls. Cada dia descobreixo que em queda més
per aprendre.
Segueix la
frase: No podria viure sense...
Un somriure.
Moltes gràcies Montse.
Moltes gràcies Montse.
