R. Naudí. Barcelona. Juny 2014
Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.
Ens
podries explicar a grans trets que és un trastorn de la conducta alimentaria i
quins tipus hi ha?
Els
Trastorns de la Conducta Alimentaria són trastorns psicològics on l’alimentació
es veu alterada i la relació amb el cos es veu afectada. Comporten problemes a
nivell físic, psicològic i social, i un gran patiment tant per la persona que
ho pateix, la seva família i les persones que els envolten. Els subtipus que hi
ha són varis: Anorèxia Nerviosa (Restrictiva o Purgativa), Bulímia Nerviosa
(Purgativa o No Purgativa), Trastorn per Afartament i altres com la Vigorèxia,
Ortorèxia, Menjador Nocturn, Pica, etc.
Quina és
la feina des de l’Associació Catalana Contra l’Anorèxia i la Bulímia?
L’ACAB
té diversos objectius. En primer lloc, ajuda i acompanya a aquestes persones i als
seus familiars. Sovint és el primer lloc al que es dirigeixen tant persones
afectades com familiars que sospiten que pot haver-hi un TCA. Davant la
incertesa no saben on anar i allà se’ls intenta orientar i acompanyar.
Aleshores, els donem informació dels centres assistencials (públics i privats)
perquè allà facin un bon diagnòstic i en el cas que es confirmi que la persona
pateix un TCA rebi un tractament especialitzat. A més, hi ha tallers i grups de
suport tant per les persones afectades com pels seus familiars que tendeixen a
estar molt desorientats i angoixats. En segon lloc, informem i sensibilitzem
sobre què són els Trastorns de la conducta alimentària.
I per últim, fem cursos i tallers de
prevenció per tot Catalunya. Tant a alumnes, professors i familiars. A partir
d’aquí, fem una tasca important de detecció precoç a l’aula i si sospitem que
hi ha algú que pot està patint un TCA parlem amb la persona i els professors
per que parlin amb la família i la informin del que s’ha observat.
Creus
que la societat té els recursos necessaris per abordar trastorns mentals i en
aquest cas, TCA?
Actualment,
quan parlem de TCA ja parlem d’un trastorn que durant els últims anys ha patit
un procés epidemiològic, i són moltes les persones que l’estan patint. Per
altra banda, els darrers anys amb la crisis un dels sectors més afectats ha
estat el sanitari i són molt escassos els recursos que hi ha per el nombre de
persones afectades tant d’altres trastorns com del TCA. Afortunadament, de
moment, a través de l'Assegurança Escolar moltes persones poden seguir un
tractament en un centre concertat o privat però només durant dos anys i fins
els 26 anys. Des del meu punt de vista, l’altre problema és que en la salut
pública per que t’ingressin has d’estar molt greu i en si el tractament està
focalitzat en l’augment de pes i, per tant, la reducció de risc vital però el
tractament psicològic és força precari per les necessitats que tenen aquestes
persones.
Hi ha
alguna explicació en el fet que la majoria de pacients amb TCA siguin dones?
A nivell
històric, en totes les cultures, s’ha donat molta més importància al cos de la
dona que al de l’home. Mentre es mostraven les habilitats i el poder del
home es recalcava la importància del cos
en la dona, primer perquè estava associat a la seva funció reproductora i
actualment perquè s’ha associat la bellesa a l’èxit i aquest a la felicitat. A
més, l’autoestima i autoconcepte de les dones sol estar més vinculat al seu
atractiu físic que en els homes. Sovint en els tallers a l’escola les noies
expliquen que de forma molt usual reben crítiques sobre els seu cos i el mal
que aquestes els hi fan, de tal manera
que al final s’ho acaben creient i comencen a sentir-se molt malament amb elles
mateixes.
Per últim, destacar que els mitjans de
comunicació i la publicitat també s’aprofiten d’aquest coneixement. No només
mostren un model de bellesa totalment allunyat de la normalitat sinó que la
majoria de productes d’estètica i dietètica estan enfocats a les dones. Tot i
així, el nombre d’homes que pateixen TCA està creixent i curiosament, a la
vegada, s’està donant més importància al cos de l’home en els mitjans de
comunicació. Hi ha nens de 1 ESO que ja parlen de tenir els abdominals ben
marcats i que es passen molta estona davant del mirall pentinant-se perquè sinó
no agradaran a les nenes... Fa pocs anys això a aquesta edat era impensable
però ara és el que veuen cada dia a la TV.
Quines
són les causes d’un trastorn alimentari?
Els
Trastorns de la conducta Alimentària són molt complexes. Són multicausals i
biopsicosocials. S’ha vist que hi ha certs aspectes genètics que hi estan
relacionats però generalment sempre hi ha una baixa autoestima, una
insatisfacció corporal i certs trets de personalitat diferents també per cada subtipus
de TCA. Les persones amb anorèxia tendeixen a ser molt exigents i
perfeccionistes en canvi les persones amb bulímia són molt més impulsives.
S’han observat certs patrons familiars que poden afavorir-ho com la
sobreprotecció, l’aglutinació, els problemes en la comunicació, etc. I altres
aspectes socials com el model de bellesa, l’impacte dels mitjans de comunicació
i la publicitat, etc.
En què solen
consistir els tractaments? Quina duració tenen?
Els
tractaments varien molt en funció del àmbit (públic o privat) del centre
assistencial i del nivell de gravetat del cas.
Com he explicat abans, en l’àmbit públic
solen arribar-hi els casos que estan més greus i el tractament es focalitza en
l’augment de pes i en la reducció simptomatològica. En els centres concertats o
privats, generalment, ofereixen un tractament biopsicosocial i
multidisciplinar, és a dir, treballen per una part els problemes mèdics i
segueixen certes pautes perquè la persona progressivament arribi al seu pes
saludable, a la vegada que va tornant a aprendre a menjar. A part hi ha un
intens treball psicològic en el que es treballen diversos aspectes com la
història vital del pacient, l’autoestima i la imatge corporal, la vivència de
les relacions familiars, les habilitats socials, la gestió de les emocions,
entre altres. És important treballar també amb la família. Per altra banda, el
nivell d’intensitat del tractament variarà en funció de la gravetat de la
persona. Les opcions són: tractament intensiu (ingrés), hospital de dia i, en
els casos menys greus, ambulatori.
Molta
gent sol afirmar que la societat i els canons de bellesa són els causants dels
TCA. Estaries d’acord amb aquesta afirmació? Vivim en una societat sana?
No estic
d’acord en que la societat i els canons de bellesa siguin els causants dels TCA
però si penso que són una de les causes. Afortunadament no és la única perquè
sinó tots tindríem un trastorn alimentari. Tot i així, no penso que visquem en
una societat sana. L’ordre de prioritats està invertit, cada cop són més
individualistes i materialistes i vivim a un ritme frenètic. Als tallers els
expliquem els models i ideals de bellesa que hi ha hagut durant la història i,
sens dubte, l’actual és el més patològic amb diferència.
Es poden
prevenir aquests tipus de trastorns?
Es pot
fer molta feina per previndre els TCA. Hi han factors comuns en la majoria de
persones que ho pateixen com la baixa autoestima, la insatisfacció corporal,
les dificultats en la gestió del conflicte, mals hàbits alimentaris, etc. Si es
treballa per millorar aquests aspectes des de que som petits tindríem menys
risc a poder-ho desenvolupar.
Quina feina de prevenció es porta a terme des de la vostra entitat?
Quina feina de prevenció es porta a terme des de la vostra entitat?
A ACAB
fem tallers de prevenció des de les escoles, tant amb nens, famílies i professors.
És una tasca molt important però encara insuficient. Els tallers més sol·licitats
són els dels alumnes però en realitat els altres són igual o més importants.
Els professors no saben que fer quan es troben que un alumne està començant “a
fer tonteries”, com ells diuen. I les famílies poden fer moltes coses per
previndre un trastorn alimentari. A vegades són coses difícils però n’hi ha
altres, com fer un àpat al dia en família (junts, a taula i menjant el mateix)
que s’ha observat que són preventives, no parlar 24 hores de dietes i
sobretot... no comparar ni comparar-se amb altres persones. Una de les coses
importants que fem a ACAB és la detecció precoç a cada un dels tallers, ja
sigui de persones que ja presenten simptomatologia o d’algunes que estan en
risc de desenvolupar-ho.
Què li
diries a una mare que té una filla que pateix TCA però que per por o vergonya
no acudeix a demanar ajuda?
En
primer lloc li diria que entenc lo confusa i angoixada que pot estar. Que
moltes vegades et sents perduda i no saps ben bé que fer però que un trastorn
alimentari és un trastorn psicològic greu en el que és imprescindible fer un
tractament mèdic i psicològic. També li diria que no es senti culpable... molts
pares venen a l’ACAB amb un gran sentiment de culpa i des de la culpa i
l’angoixa es queden bloquejats i no actuen. No m’he trobat cap pare amb
vergonya, això els hi sol passar més a les persones afectades que no volen que se
n’assabenti ningú.
Com veus
el futur en l’àmbit dels Trastorns de conducta alimentària?
Malauradament
penso que seguiran augmentant els casos de persones amb TCA. La pressió social
cada vegada és més alta i la indústria de l’estètica és molt poderosa. Quan
estàs als tallers pots sentir coses que criden molt l’atenció. Un noi de 16
anys em va dir un dia “jo si no pogués posar-se un pantaló del Zara em faria
una liposucció completa, a tot el cos”. Evidentment tota prevenció és
beneficiosa però se’n hauria de fer més. Penso que tindrem molta feina en
aquest àmbit...
Moltes
gràcies Carlota.