"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Carlota López, membre de l'Associació Contra l'Anorèxia i la Bulímia.

 R. Naudí. Barcelona. Juny 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Carlota López, llicenciada en Psicologia i membre de l'Associó Contra l'Anorèxia i la Bulímia (ACAB), associació encarregada d'informar i sensibilitzar sobre que són els trastorns de la conducta alimentaria.

Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Ens podries explicar a grans trets que és un trastorn de la conducta alimentaria i quins tipus hi ha?

Els Trastorns de la Conducta Alimentaria són trastorns psicològics on l’alimentació es veu alterada i la relació amb el cos es veu afectada. Comporten problemes a nivell físic, psicològic i social, i un gran patiment tant per la persona que ho pateix, la seva família i les persones que els envolten. Els subtipus que hi ha són varis: Anorèxia Nerviosa (Restrictiva o Purgativa), Bulímia Nerviosa (Purgativa o No Purgativa), Trastorn per Afartament i altres com la Vigorèxia, Ortorèxia, Menjador Nocturn, Pica, etc.

Quina és la feina des de l’Associació Catalana Contra l’Anorèxia i la Bulímia?

L’ACAB té diversos objectius. En primer lloc, ajuda i acompanya a aquestes persones i als seus familiars. Sovint és el primer lloc al que es dirigeixen tant persones afectades com familiars que sospiten que pot haver-hi un TCA. Davant la incertesa no saben on anar i allà se’ls intenta orientar i acompanyar. Aleshores, els donem informació dels centres assistencials (públics i privats) perquè allà facin un bon diagnòstic i en el cas que es confirmi que la persona pateix un TCA rebi un tractament especialitzat. A més, hi ha tallers i grups de suport tant per les persones afectades com pels seus familiars que tendeixen a estar molt desorientats i angoixats. En segon lloc, informem i sensibilitzem sobre què són els Trastorns de la conducta alimentària.

I per últim, fem cursos i tallers de prevenció per tot Catalunya. Tant a alumnes, professors i familiars. A partir d’aquí, fem una tasca important de detecció precoç a l’aula i si sospitem que hi ha algú que pot està patint un TCA parlem amb la persona i els professors per que parlin amb la família i la informin del que s’ha observat.

Creus que la societat té els recursos necessaris per abordar trastorns mentals i en aquest cas, TCA?

Actualment, quan parlem de TCA ja parlem d’un trastorn que durant els últims anys ha patit un procés epidemiològic, i són moltes les persones que l’estan patint. Per altra banda, els darrers anys amb la crisis un dels sectors més afectats ha estat el sanitari i són molt escassos els recursos que hi ha per el nombre de persones afectades tant d’altres trastorns com del TCA. Afortunadament, de moment, a través de l'Assegurança Escolar moltes persones poden seguir un tractament en un centre concertat o privat però només durant dos anys i fins els 26 anys. Des del meu punt de vista, l’altre problema és que en la salut pública per que t’ingressin has d’estar molt greu i en si el tractament està focalitzat en l’augment de pes i, per tant, la reducció de risc vital però el tractament psicològic és força precari per les necessitats que tenen aquestes persones.

Hi ha alguna explicació en el fet que la majoria de pacients amb TCA siguin dones?

A nivell històric, en totes les cultures, s’ha donat molta més importància al cos de la dona que al de l’home. Mentre es mostraven les habilitats i el poder del home  es recalcava la importància del cos en la dona, primer perquè estava associat a la seva funció reproductora i actualment perquè s’ha associat la bellesa a l’èxit i aquest a la felicitat. A més, l’autoestima i autoconcepte de les dones sol estar més vinculat al seu atractiu físic que en els homes. Sovint en els tallers a l’escola les noies expliquen que de forma molt usual reben crítiques sobre els seu cos i el mal que aquestes els hi fan,  de tal manera que al final s’ho acaben creient i comencen a sentir-se molt malament amb elles mateixes.

Per últim, destacar que els mitjans de comunicació i la publicitat també s’aprofiten d’aquest coneixement. No només mostren un model de bellesa totalment allunyat de la normalitat sinó que la majoria de productes d’estètica i dietètica estan enfocats a les dones. Tot i així, el nombre d’homes que pateixen TCA està creixent i curiosament, a la vegada, s’està donant més importància al cos de l’home en els mitjans de comunicació. Hi ha nens de 1 ESO que ja parlen de tenir els abdominals ben marcats i que es passen molta estona davant del mirall pentinant-se perquè sinó no agradaran a les nenes... Fa pocs anys això a aquesta edat era impensable però ara és el que veuen cada dia a la TV.

Quines són les causes d’un trastorn alimentari?

Els Trastorns de la conducta Alimentària són molt complexes. Són multicausals i biopsicosocials. S’ha vist que hi ha certs aspectes genètics que hi estan relacionats però generalment sempre hi ha una baixa autoestima, una insatisfacció corporal i certs trets de personalitat diferents també per cada subtipus de TCA. Les persones amb anorèxia tendeixen a ser molt exigents i perfeccionistes en canvi les persones amb bulímia són molt més impulsives. S’han observat certs patrons familiars que poden afavorir-ho com la sobreprotecció, l’aglutinació, els problemes en la comunicació, etc. I altres aspectes socials com el model de bellesa, l’impacte dels mitjans de comunicació i la publicitat, etc.

En què solen consistir els tractaments? Quina duració tenen?

Els tractaments varien molt en funció del àmbit (públic o privat) del centre assistencial i del nivell de gravetat del cas.

Com he explicat abans, en l’àmbit públic solen arribar-hi els casos que estan més greus i el tractament es focalitza en l’augment de pes i en la reducció simptomatològica. En els centres concertats o privats, generalment, ofereixen un tractament biopsicosocial i multidisciplinar, és a dir, treballen per una part els problemes mèdics i segueixen certes pautes perquè la persona progressivament arribi al seu pes saludable, a la vegada que va tornant a aprendre a menjar. A part hi ha un intens treball psicològic en el que es treballen diversos aspectes com la història vital del pacient, l’autoestima i la imatge corporal, la vivència de les relacions familiars, les habilitats socials, la gestió de les emocions, entre altres. És important treballar també amb la família. Per altra banda, el nivell d’intensitat del tractament variarà en funció de la gravetat de la persona. Les opcions són: tractament intensiu (ingrés), hospital de dia i, en els casos menys greus, ambulatori.

Molta gent sol afirmar que la societat i els canons de bellesa són els causants dels TCA. Estaries d’acord amb aquesta afirmació? Vivim en una societat sana?

No estic d’acord en que la societat i els canons de bellesa siguin els causants dels TCA però si penso que són una de les causes. Afortunadament no és la única perquè sinó tots tindríem un trastorn alimentari. Tot i així, no penso que visquem en una societat sana. L’ordre de prioritats està invertit, cada cop són més individualistes i materialistes i vivim a un ritme frenètic. Als tallers els expliquem els models i ideals de bellesa que hi ha hagut durant la història i, sens dubte, l’actual és el més patològic amb diferència.

Es poden prevenir aquests tipus de trastorns?

Es pot fer molta feina per previndre els TCA. Hi han factors comuns en la majoria de persones que ho pateixen com la baixa autoestima, la insatisfacció corporal, les dificultats en la gestió del conflicte, mals hàbits alimentaris, etc. Si es treballa per millorar aquests aspectes des de que som petits tindríem menys risc a poder-ho desenvolupar.

Quina feina de prevenció es porta a terme des de la vostra entitat?

A ACAB fem tallers de prevenció des de les escoles, tant amb nens, famílies i professors. És una tasca molt important però encara insuficient. Els tallers més sol·licitats són els dels alumnes però en realitat els altres són igual o més importants. Els professors no saben que fer quan es troben que un alumne està començant “a fer tonteries”, com ells diuen. I les famílies poden fer moltes coses per previndre un trastorn alimentari. A vegades són coses difícils però n’hi ha altres, com fer un àpat al dia en família (junts, a taula i menjant el mateix) que s’ha observat que són preventives, no parlar 24 hores de dietes i sobretot... no comparar ni comparar-se amb altres persones. Una de les coses importants que fem a ACAB és la detecció precoç a cada un dels tallers, ja sigui de persones que ja presenten simptomatologia o d’algunes que estan en risc de desenvolupar-ho.

Què li diries a una mare que té una filla que pateix TCA però que per por o vergonya no acudeix a demanar ajuda?

En primer lloc li diria que entenc lo confusa i angoixada que pot estar. Que moltes vegades et sents perduda i no saps ben bé que fer però que un trastorn alimentari és un trastorn psicològic greu en el que és imprescindible fer un tractament mèdic i psicològic. També li diria que no es senti culpable... molts pares venen a l’ACAB amb un gran sentiment de culpa i des de la culpa i l’angoixa es queden bloquejats i no actuen. No m’he trobat cap pare amb vergonya, això els hi sol passar més a les persones afectades que no volen que se n’assabenti ningú.

Com veus el futur en l’àmbit dels Trastorns de conducta alimentària?

Malauradament penso que seguiran augmentant els casos de persones amb TCA. La pressió social cada vegada és més alta i la indústria de l’estètica és molt poderosa. Quan estàs als tallers pots sentir coses que criden molt l’atenció. Un noi de 16 anys em va dir un dia “jo si no pogués posar-se un pantaló del Zara em faria una liposucció completa, a tot el cos”. Evidentment tota prevenció és beneficiosa però se’n hauria de fer més. Penso que tindrem molta feina en aquest àmbit...

Moltes gràcies Carlota.