"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Montse Novell, psicòloga i auxiliar d'infermeria a Oncologia.

 R. Naudí i L Sánchez. Lleida. Maig 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Montse Novell, llicenciada en Psicologia i tècnica auxiliar d'infermeria. Des de fa set anys treballa com a auxiliar d'infermeria al Servei d'Oncologia de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida.

Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Ens podries explicar una mica que es centra la teva feina?

La meva tasca com a psicòloga s’ha centrat fins ara bàsicament en la formació. He treballat amb diferents col·lectius: dones amb situacions conflictives, homes aturats i amb dificultats per trobar feina, persones de centres penitenciaris, adolescents amb risc d’exclusió social...

Moltes d’aquestes accions formatives han estat relacionades amb l’àmbit sociosanitari i el que sempre he intentat inculcar als meus alumnes és que per poder treballar amb persones la feina t’ha d’agradar, sinó és així, és millor triar un altre ofici. La majoria de les gratificacions que s’obtenen no són materials i no tothom ho sap valorar.

Com a auxiliar d’infermeria he estat treballant durant set anys al servei d’oncologia i,  si bé és cert que els estudis en psicologia han estat una eina molt valuosa per desenvolupar la meva tasca, el grau emocional que comporta la meva feina ha estat molt elevat, però alhora molt enriquidor.

Perquè vas decidir estudiar Psicologia?

Tot va ser una successió de fets que, de mica en mica, em van conduir a realitzar aquests estudis. Després de llegir un llibre d’Elisabeth Kubler Ross vaig decidir que volia treballar amb persones en el seu procés de malaltia. Vaig pensar que una bona manera de fer-ho era estant a prop seu, tenint cura de les seves necessitats més bàsiques i d’aquesta manera em vaig fer Auxiliar d’infermeria.

Aquest va ser el primer pas. La tasca de cura en aquelles situacions en les que la persona està més desvalguda, en les que no pot realitzar les funcions més bàsiques per ella mateixa, pot ser determinant i té molt a veure la manera amb la que el professional ho dugui a terme. Pot fer que es senti molt més feble i desvalguda o pot fer que es senti cuidada i respectada. Vaig aprendre que no es tracta només de les cures que es fan, sinó de com es fan, i volia fer-ho el millor que pogués. S’ha de tenir cura de tots els aspectes físics, però no s’han de descuidar els psicològics. Va ser llavors quan vaig decidir continuar els meus estudis i estudiar psicologia.

  

Quin tipus de suport apliques a famílies amb malalts terminals?

El tipus de suport està condicionat pels diferents vincles existents en les famílies i el grau de conscienciació que tenen de la malaltia.  És fonamental que tots i cadascun dels membres de la família puguin intervenir. Cadascú pot viure el procés d’una manera diferent i s’ha d’ajudar a que trobin la manera d’expressar els temors, les angoixes, els dubtes...

És important facilitar la comunicació entre ells i sobretot amb la persona terminal. És freqüent trobar actituds de protecció envers ella, intentant ocultar una realitat imminent i fent veure que no passa res, el que es coneix com a “conspiració de silenci”. La persona terminal està aïllada emocionalment de la resta del grup, i això impossibilita que pugui compartir com s’està sentint realment i que pugui acomiadar-se de les persones que estima.

D’altra banda, facilitar informació sobre símptomes més freqüents en l’etapa final i com afrontar-los, ajuda a la família a viure de manera diferent el procés de la pèrdua, ja que deixen de ser persones passives davant una situació que els supera i passen a ser elements actius, que malgrat l’enorme dolor que experimenten estan donant suport i cura al seu ésser estimat.

És important aplicar la psicologia en un hospital?

És bàsic. Quan les persones estan patint una malaltia no els afecta solament a nivell físic, per tant, la recuperació no només s’hauria de centrar en cures físiques. Quan varies persones tenen la mateixa malaltia probablement seguiran el mateix tractament físic, però la manera en que s’haurà de  dur a terme pot ser molt diferent en cadascuna d’elles, ja que pot haver-hi molts factors a tenir en compte. Poder detectar-los i gestionar-los pot ser la clau per realitzar una bona o una mala intervenció.

Durant els anys que he estat treballant a l’hospital, he pogut comprovar que depenent del personal d’infermeria que treballa en la planta d’hospitalització, l’estat de les persones que hi estan ingressades varia (menys demandants, actitud més col·laboradora, menys demanda d’analgèsia pel dolor...)

Què és el més emocionant que t’ha ocorregut en la teva feina?

Són moltes les experiències que m’han emocionat. Cada somriure que et regala una persona malalta és un tresor d’un valor incalculable. Recordo que un dia que pujava a l’ascensor per incorporar-me al meu lloc de feina, vaig coincidir amb un zelador que portava a una senyora estirada a una llitera per ingressar-la. La meva posició era just al darrera i, per tant, no li podia veure bé la cara i ella tampoc em podia veure a mi. Per l’aspecte em va semblar reconèixer a una pacient oncològica que havia estat d’altres vegades ingressada a la planta, però pel procés de la malaltia el seu aspecte físic estava alterat. Vaig preguntar al zelador en veu molt baixa, quasi només articulant les paraules, si anava a la planta on jo treballava. De sobte, vaig notar com la pacient, d’una revolada, em va agafar per la manilla molt fort i em va dedicar un gran somriure i una mirada radiant. Cada cop que ho recordo encara em sembla que puc sentir la seva ma agafant-me, amb força però amb tendresa, els seus ulls brillants i sobretot el seu somriure.

  

Costa no emportar-se el treball a casa?

Costa, costa molt però només així es pot continuar treballant i vivint.  Els primers mesos va ser molt dur, i van ser molts mesos, però s’ha d’aprendre a transformar totes les vivències que es tenen a la feina i convertir-les en eines per poder millorar la nostra tasca com a professionals.

Vist des de dins, com han afectat les retallades a la salut pública?

Sempre ha estat complicat poder realitzar una bona tasca de cura i d’atenció a causa de la falta de temps que disposen la majoria del professionals. Ara, amb menys personal, és encarà  més difícil, la pressió és més intensa i, tot això, va en detriment d’una atenció de qualitat.

Segurament la professió d’auxiliar és la que més hores passa amb les persones ingressades. Quina relació s’estableix amb els pacients?

Els vincles que s’estableixen són molts propers, sobretot amb les persones que necessiten que se les ajudi en les necessitats bàsiques. La persona queda plenament en mans de l’auxiliar i no només en un sentit metafòric.  Aquesta proximitat pot afavorir la manifestació de dubtes, de temors, de confidències... També facilita poder observar canvis tant físics com psicològics que poden passar desapercebuts per altres professionals que no tenen un contacte tant directe.

És una feina sacrificada?

Tota feina que es desenvolupa de manera automàtica, amb desgana i que produeix insatisfacció pot ser un autèntic suplici. En el meu cas no és així. Crec que és una feina molt gratificant i que em permet aprendre molt sobre les persones en general i sobre mi mateixa.

Creus que mai s’està preparat per morir?

Crec que la majoria de les persones no estem preparades per morir i també és cert que la societat en la que vivim no afavoreix massa aquesta preparació, vivim d’esquena a la mort. Malgrat tot, he conegut persones que s’han enfrontat a la mort amb serenitat, amb calma i amb molta pau.

Quins aprenentatges sobre la vida has fet en la teva tasca en l’hospital?

La visió de la vida canvia. M’he adonat de la fragilitat de l’ésser humà, però també de la seva fortalesa. He après a comunicar-me sense paraules i a apreciar els petits detalls. Cada dia descobreixo que em queda més per aprendre.

Segueix la frase: No podria viure sense...

Un somriure.

Moltes gràcies Montse.