"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Dra. Maria José Pubill.

S.Montero i R. Naudí. Barcelona. Maig 2014

En “l’Apropem la psicologia” d’avui, entrevistem a la Mª José Pubill, doctora en Psicologia. Co-directora del Màster en Psicoteràpia Breu Estratègica de la Universitat de Girona i del postgrau en terapia de grup. Amb una llarga experiència clínica a les seves esquenes, compagina la seva labor com a terapeuta amb la docència i la supervisió de casos en diversos màsters i postgraus de diferents universitats. És autora juntament amb els doctors Linares i Ramos del llibre “Cartas terapéuticas”.

Ens agradaria començar donant-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Es rumoreja que la Dra. Pubill fa màgia a teràpia, realment el canvi és quelcom màgic? O és només la visió de la gent que no creu que sigui possible canviar?

Jo crec que el canvi és natural, no és màgic, és natural. Jo crec que la gràcia està en fer que sigui natural, no? Vull dir que si tu, intentes que el treball s’adapti al màxim a la forma de ser de la persona, canviar no costa. En realitat, canviar no costa. En general, la majoria de gent ve a teràpia quan estan en una posició tant complicada vitalment que necessiten moure’s de la seva posició. Llavors, simplement es tracta d’aplanar el camí, donar-los una “faroleta”, fer-los veure tots els recursos que tenen. I a partir d’aquí, jo crec que és molt fàcil. Jo sempre els hi dic a la gent, quan presentem el setting, que el canviar és una mica com el que ens passava quan érem petits, que ens ficaven al llit i un dia ens aixecàvem i havíem crescut tres centímetres i no sabíem ben bé què havia passat, simplement havíem dormit. Doncs, molta gent quan acaba la teràpia ho diuen “Sóc conscient de que he treballat molt però en realitat, jo pensava que canviar era molt difícil i no ho ha estat, no sé què ha passat”.

Com a co-directora del màster en psicoteràpia breu ens podria explicar a grans trets que és la teràpia breu i en què consisteix?

Jo en realitat no em considero una terapeuta precisament estratègica breu. Faig servir l’estratègica, intento per les circumstàncies vitals i socials que hi ha avui en dia, fer la teràpia el més breu possible però no diria que jo sóc una terapeuta que té el format de breu diríem, o estratègica breu. Bé, en què consisteix la teràpia estratègica breu? Jo crec que la teràpia estratègica breu el què intenta és que la gent canviï de forma profunda el més ràpidament possible. Per provocar aquest canvi, surten de la mitologia de la psicologia tradicional, de que un per canviar, necessita prendre consciència. Ells pensen que a vegades la gent canvia prenent consciència però a vegades la gent no canvia prenent consciència, és més, a vegades prendre consciència és nociu i que fa més complicat el canvi. A partir d’aquesta premissa, bàsicament el que intenten és saber molt bé qui és aquella persona, com funciona, i trobar una forma indirecta de provocar un desequilibri de tal manera que no tingui més “collons” que canviar.

Què va representar la figura de Milton Erickson per tu a la psicologia?      

   

Divertir-me. Jo hem vaig sentir molt identificada i una de les coses que a mi em va sorprendre quan vaig arribar a Sant Pau, que després van corregir eh? Però es que, bueno, jo tinc un aire una mica festiu, no? I quan em vaig enfrontar a la primera família, jo ho feia amb un tarannà animat i em van renyar moltíssim. Que després de seguida es van donar compte, i em van dir que bueno, qui som nosaltres per corregir la forma en que tu ets. Era com que estava mal vist que un terapeuta fos alegre i que fos divertit d’entrada, a no ser que et dediquessis a la dinàmica de grups. Per mi trobar-me amb Milton Erickson va ser pensar, aquest tio és genial! S’ho passa bomba i provoca canvis. Vaig trobar una forma de fer teràpia que podia assemblar-se més a mi.

Que si s’ha de ser serio, s’és serio eh? Però jo no crec que les teràpies tinguin que ser avorrides, ni tinguin que ser tràgiques, ni dramàtiques, ni intenses... vull dir que la gent riu, es relaxa, s’ho passa bé. I que ha de ser un espai on un vingui de gust i no pensant “vaya rollo que vaig al psicòleg”. Per mi lo important és obrir la porta i veure que la gent està contenta de venir.

Psicoteràpia...Ofici o professió?

Bueno, té de les dues coses. És un ofici perquè jo crec que arribar a ser un bon professional és una mica el mateix que feien els artesans. Que s’aprèn molt a poc a poc, i amb molta cura, fins que al final, aquella forma de fer, (per exemple: fer un jerro...) forma part de la teva forma de ser. En aquest sentit té molt d’ofici. Crec que al marge d’això és molt important que nosaltres ho considerem una professió, perquè a veure, nosaltres treballem amb material delicat, com és l’angoixa i el patiment de la gent. Si no ens convertim en professionals, és molt fàcil que ens ho emportem constantment a casa i això no pot passar, perquè sinó no sobreviuríem, ni com a persones ni com a persona que es vol dedicar a treballar amb això. Per tant, el ser professionals, ens garantitza que quan tanquem la consulta puguem anar a casa, la majoria de dies, tranquils. A no ser que estigui passant una cosa gravíssima. Llavors, la tinguis o no la tinguis al cap. Però sino no podríem viure.

Es una cosa que a mi em van ensenyar quan feia les pràctiques a la carrera, vaig tenir la sort d’estar amb un molt bon psicòleg, un dia que estava passant un test a un usuari, vaig acabar de passar-li però no em va donar temps de corregir el test i vaig dir: ja m’ho emporto a casa. I ell em va dir: tu vols ser una professional de la psicologia? I jo li vaig dir: si. Doncs no t’emportis mai la feina a casa!

Jo crec que hem de ser professionals per no endur-nos la feina a casa, el patiment de la gent no ens l’hem d’emportar a casa.

Si jo li dic malaltia mental vostè que em contesta?

Cronificació i patiment. Per mi no hi ha malaltia mental, hi ha cronificació, perquè potser aquella persona ha arribat molt tard a abordar el que li passava, perquè per mala fortuna doncs s’ha fet una intervenció que no ha afavorit el canvi. Però jo penso sempre en malaltia mental en cronificació, penso en patiment i penso en rigidesa. És amb el que penso. 

Al final el dolent de la pel·lícula és la família o hi ha finals alternatius?

Es que mai hi ha final. Igual que mai hi ha un inici, no? Les coses són circulars. I a estones, per qui té una funció protectora del símptoma a vegades és per la família i a vegades per la persona, i a vegades es dóna simultàniament. No sé, jo es que crec que no hi ha inici ni final. I dolents? és que tothom fa el que pot, el que bonament pot, no? I qui som nosaltres per jutjar?

Creus que madurar sempre passa per perdonar als nostres pares?

Jo crec que passa per fer les paus. Per fer les paus amb ells i amb tu mateix. Jo crec que la vida no deixa de ser un constant “donar-te bufetades”, no? I decepcionar-te. I crec que un ha d’aprendre a decepcionar-se bé, i és bàsicament el que nosaltres hem d’ensenyar als clients.

Tinc un client que és així com molt de poble, i diu que hi ha dos formes de fer-se gran, què és, o madurant o podrint-se. Doncs el que no podem fer és podrir-nos. I llavors, això implica que... tota la vida contínuament et decepciona, possiblement una de les primeres grans decepcions que tenim en l’adolescència o en la pubertat és veure que els nostres pares no són tant fantàstics com ens pensàvem, no? Suposo que quan un té dificultat en assumir això és que té moltes dificultats en assumir que ell tampoc serà tant fantàstic. 

Què creus que és el que mai pot faltar en una relació de parella?

Jo crec que riure. En el moment en què la parella deixa de riure, jo crec que tot se’n va a norris. Evidentment el tema sexual és important, però bueno, el tema sexual va variant al llarg de la vida. Però jo crec que una parella que s’ho passa bé, és molt més fàcil que duri.

Potser m’esperava una altra resposta! De dir... l’acceptació, tenir intimitat, confiança, entre d’altres no?

Sí, lo de l’acceptació, etc. El que sempre es diu, no? Però la veritat és que jo crec que la gent que riu i s’ho passa bé, són la gent que dura. 

Quin consell ens donaria com a psicoterapeuta de renom què és?

Que no renuncieu a ser vosaltres mateixos, que heu de trobar la forma de ser vosaltres mateixos treballant. I que un ha d’estar còmode fent la seva feina, per tant, no pot ser d’una altra manera diferent a com un és. Evidentment, moderant certes coses o utilitzant-les d’una manera adequada per als clients. Però jo crec que el millor consell és no renuncieu a ser vosaltres mateixos.

I com a Maria José?

El que us diria és si us heu pensat bé de ser psicoterapeutes? Que es paga un preu molt alt eh? No deixa de ser que gran part del teu dia, estàs travessant la vida dels altres, i en el moment en que tu travesses la vida dels altres, la teva vida no existeix. 

Per tant, us ho heu pensat bé?

Vostè creu en les persones normals?

Clar que sí, tots som normals i tots som anormals. Però tots som normals, de fet, la nostra feina... ens passem el dia normalitzant el que li passa a la gent, i el que sent. Mirant-ho des d’una òptica o una altra, podrem trobar la normalitat. Per tant, tots som normals.

Jo crec que el veure-ho des de la perspectiva que darrere de tot hi ha una coherència, ens fa ser normals no?

Clar que sí. Totalment d’acord.

Segueix la frase:  La vida és...

La vida és un viatge en què un es troba a un mateix, sense sentir vergonya del que és. O això és el que hauria de ser. 

Que és per vostè la felicitat?

Per mi no existeix la felicitat. Hi ha moments feliços, però la felicitat no existeix. Existeix estar content i satisfet amb el que fas, i content i satisfet amb el que ets, i això pot ser una constant. Però per estar content i satisfet, jo crec que has de treballar molt per aconseguir-ho. I que contínuament t’has d’enfrontar a reptes. Per tant, no deixa de ser que és un continuu estar satisfet i còmode, per estar després incòmode i tenir que lluitar per tornar a estar còmode.

I el contrari de la felicitat què seria?

El contrari de la felicitat què seria?

Sí, perquè la felicitat és un concepte que...

Què fa infeliç a la gent! És igual que la seguretat, que fa infeliç a la gent.

Lo contrari de la felicitat, probablement seria la buidor, sí, la buidor.

No sentir-te ple amb el que fas...

O amb el que ets!  

Totalment d’acord! Trobem que és un concepte que està molt extès en aquesta societat i que tothom busca la felicitat, sense saber ben bé què és, per moltes definicions que existeixin.

Jo sempre penso en l’etiqueta del Trastorn límit de personalitat, que descriuen aquest forat negre, que se’ls emporta i els angoixa tant, aquesta buidor. Són l’exemple d’estar atormentat i ser molt infeliços.

Tot i això creus que poden arribar a ser feliços?

Si, oi tant! Arriben a ser feliços, son dels trastorns que poden donar bastant bé la volta al què els hi passa.

Per últim, un llibre que es tornaria a llegir?

Doncs no sé si seria de psicologia. No ho tinc jo molt clar eh?

Un de psicologia que em tornaria a llegir, probablement perquè em va obrir tot un món... Ostres! Et diré un molt antic, molt antic de quan estudiava i que a més a més no té res a veure amb la línia de treball que faig servir, però va ser com la senyal de que no havia de deixar d’estudiar psicologia. Quan jo estava a primer de carrera, vaig pensar que no era el que jo volia, perquè estava molt decepcionada amb les assignatures que veia. I em vaig donar la oportunitat de continuar segon per veure si realment era o no. I vaig tenir la sort de que en aquella època, encara no havia sortit la llei de incompatibilitat i havia un psicoanalista a segon, a l’Autònoma, que era en Tizón, que treballava també a la pública. Llavors, en les seves classes ens parlava dels principis del psicoanàlisi, però ho feia des de la postura d’un clínic. I llavors ell va escriure un llibre que eren els seus apunts de classe, però era molt interessant on explicava les sessions clíniques. I parlava del que sentia la gent i les hipòtesis des del punt de vista psicoanalític. I és el llibre del Tizón: “Principios de psicoanàlisi”. I és el que em va decidir a arrelar-me a la psicologia.  Ja et dic que en podria dir molts, però jo diria que aquest és el que va fer que jo continués amb aquesta carrera.

I també, si penso en un llibre que m’ha marcat profundament a la vida i que va fer que despertés aquesta vocació meva, va ser quan tenia onze anys, que de casualitat, buscant una novel·la policíaca, vaig topar amb el llibre del Dostoievski: “Crimen i castigo”. Llavors, hem va impactar molt el patiment d’aquella persona i crec que va ser el que va decidir-me a ser psicòloga. Per tant, ja et dic. No sabia si escollir un de psicologia. De psicologia he llegit molt, per dir, molt definitiu, clar, quan hem vaig trobar amb Kelly, Watzlawick, quan hem vaig trobar amb Milton Erikson... he tingut molts topes, no? Hombre! Hombre!

Que a poc a poc t’has anat fent camí no?

Sí, com tots no? Anem descobrint.

Moltes gràcies Dra. Pubill.