"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Montse Novell, psicòloga i auxiliar d'infermeria a Oncologia.

 R. Naudí i L Sánchez. Lleida. Maig 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Montse Novell, llicenciada en Psicologia i tècnica auxiliar d'infermeria. Des de fa set anys treballa com a auxiliar d'infermeria al Servei d'Oncologia de l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida.

Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Ens podries explicar una mica que es centra la teva feina?

La meva tasca com a psicòloga s’ha centrat fins ara bàsicament en la formació. He treballat amb diferents col·lectius: dones amb situacions conflictives, homes aturats i amb dificultats per trobar feina, persones de centres penitenciaris, adolescents amb risc d’exclusió social...

Moltes d’aquestes accions formatives han estat relacionades amb l’àmbit sociosanitari i el que sempre he intentat inculcar als meus alumnes és que per poder treballar amb persones la feina t’ha d’agradar, sinó és així, és millor triar un altre ofici. La majoria de les gratificacions que s’obtenen no són materials i no tothom ho sap valorar.

Com a auxiliar d’infermeria he estat treballant durant set anys al servei d’oncologia i,  si bé és cert que els estudis en psicologia han estat una eina molt valuosa per desenvolupar la meva tasca, el grau emocional que comporta la meva feina ha estat molt elevat, però alhora molt enriquidor.

Perquè vas decidir estudiar Psicologia?

Tot va ser una successió de fets que, de mica en mica, em van conduir a realitzar aquests estudis. Després de llegir un llibre d’Elisabeth Kubler Ross vaig decidir que volia treballar amb persones en el seu procés de malaltia. Vaig pensar que una bona manera de fer-ho era estant a prop seu, tenint cura de les seves necessitats més bàsiques i d’aquesta manera em vaig fer Auxiliar d’infermeria.

Aquest va ser el primer pas. La tasca de cura en aquelles situacions en les que la persona està més desvalguda, en les que no pot realitzar les funcions més bàsiques per ella mateixa, pot ser determinant i té molt a veure la manera amb la que el professional ho dugui a terme. Pot fer que es senti molt més feble i desvalguda o pot fer que es senti cuidada i respectada. Vaig aprendre que no es tracta només de les cures que es fan, sinó de com es fan, i volia fer-ho el millor que pogués. S’ha de tenir cura de tots els aspectes físics, però no s’han de descuidar els psicològics. Va ser llavors quan vaig decidir continuar els meus estudis i estudiar psicologia.

  

Quin tipus de suport apliques a famílies amb malalts terminals?

El tipus de suport està condicionat pels diferents vincles existents en les famílies i el grau de conscienciació que tenen de la malaltia.  És fonamental que tots i cadascun dels membres de la família puguin intervenir. Cadascú pot viure el procés d’una manera diferent i s’ha d’ajudar a que trobin la manera d’expressar els temors, les angoixes, els dubtes...

És important facilitar la comunicació entre ells i sobretot amb la persona terminal. És freqüent trobar actituds de protecció envers ella, intentant ocultar una realitat imminent i fent veure que no passa res, el que es coneix com a “conspiració de silenci”. La persona terminal està aïllada emocionalment de la resta del grup, i això impossibilita que pugui compartir com s’està sentint realment i que pugui acomiadar-se de les persones que estima.

D’altra banda, facilitar informació sobre símptomes més freqüents en l’etapa final i com afrontar-los, ajuda a la família a viure de manera diferent el procés de la pèrdua, ja que deixen de ser persones passives davant una situació que els supera i passen a ser elements actius, que malgrat l’enorme dolor que experimenten estan donant suport i cura al seu ésser estimat.

És important aplicar la psicologia en un hospital?

És bàsic. Quan les persones estan patint una malaltia no els afecta solament a nivell físic, per tant, la recuperació no només s’hauria de centrar en cures físiques. Quan varies persones tenen la mateixa malaltia probablement seguiran el mateix tractament físic, però la manera en que s’haurà de  dur a terme pot ser molt diferent en cadascuna d’elles, ja que pot haver-hi molts factors a tenir en compte. Poder detectar-los i gestionar-los pot ser la clau per realitzar una bona o una mala intervenció.

Durant els anys que he estat treballant a l’hospital, he pogut comprovar que depenent del personal d’infermeria que treballa en la planta d’hospitalització, l’estat de les persones que hi estan ingressades varia (menys demandants, actitud més col·laboradora, menys demanda d’analgèsia pel dolor...)

Què és el més emocionant que t’ha ocorregut en la teva feina?

Són moltes les experiències que m’han emocionat. Cada somriure que et regala una persona malalta és un tresor d’un valor incalculable. Recordo que un dia que pujava a l’ascensor per incorporar-me al meu lloc de feina, vaig coincidir amb un zelador que portava a una senyora estirada a una llitera per ingressar-la. La meva posició era just al darrera i, per tant, no li podia veure bé la cara i ella tampoc em podia veure a mi. Per l’aspecte em va semblar reconèixer a una pacient oncològica que havia estat d’altres vegades ingressada a la planta, però pel procés de la malaltia el seu aspecte físic estava alterat. Vaig preguntar al zelador en veu molt baixa, quasi només articulant les paraules, si anava a la planta on jo treballava. De sobte, vaig notar com la pacient, d’una revolada, em va agafar per la manilla molt fort i em va dedicar un gran somriure i una mirada radiant. Cada cop que ho recordo encara em sembla que puc sentir la seva ma agafant-me, amb força però amb tendresa, els seus ulls brillants i sobretot el seu somriure.

  

Costa no emportar-se el treball a casa?

Costa, costa molt però només així es pot continuar treballant i vivint.  Els primers mesos va ser molt dur, i van ser molts mesos, però s’ha d’aprendre a transformar totes les vivències que es tenen a la feina i convertir-les en eines per poder millorar la nostra tasca com a professionals.

Vist des de dins, com han afectat les retallades a la salut pública?

Sempre ha estat complicat poder realitzar una bona tasca de cura i d’atenció a causa de la falta de temps que disposen la majoria del professionals. Ara, amb menys personal, és encarà  més difícil, la pressió és més intensa i, tot això, va en detriment d’una atenció de qualitat.

Segurament la professió d’auxiliar és la que més hores passa amb les persones ingressades. Quina relació s’estableix amb els pacients?

Els vincles que s’estableixen són molts propers, sobretot amb les persones que necessiten que se les ajudi en les necessitats bàsiques. La persona queda plenament en mans de l’auxiliar i no només en un sentit metafòric.  Aquesta proximitat pot afavorir la manifestació de dubtes, de temors, de confidències... També facilita poder observar canvis tant físics com psicològics que poden passar desapercebuts per altres professionals que no tenen un contacte tant directe.

És una feina sacrificada?

Tota feina que es desenvolupa de manera automàtica, amb desgana i que produeix insatisfacció pot ser un autèntic suplici. En el meu cas no és així. Crec que és una feina molt gratificant i que em permet aprendre molt sobre les persones en general i sobre mi mateixa.

Creus que mai s’està preparat per morir?

Crec que la majoria de les persones no estem preparades per morir i també és cert que la societat en la que vivim no afavoreix massa aquesta preparació, vivim d’esquena a la mort. Malgrat tot, he conegut persones que s’han enfrontat a la mort amb serenitat, amb calma i amb molta pau.

Quins aprenentatges sobre la vida has fet en la teva tasca en l’hospital?

La visió de la vida canvia. M’he adonat de la fragilitat de l’ésser humà, però també de la seva fortalesa. He après a comunicar-me sense paraules i a apreciar els petits detalls. Cada dia descobreixo que em queda més per aprendre.

Segueix la frase: No podria viure sense...

Un somriure.

Moltes gràcies Montse.

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Dra. Maria José Pubill.

S.Montero i R. Naudí. Barcelona. Maig 2014

En “l’Apropem la psicologia” d’avui, entrevistem a la Mª José Pubill, doctora en Psicologia. Co-directora del Màster en Psicoteràpia Breu Estratègica de la Universitat de Girona i del postgrau en terapia de grup. Amb una llarga experiència clínica a les seves esquenes, compagina la seva labor com a terapeuta amb la docència i la supervisió de casos en diversos màsters i postgraus de diferents universitats. És autora juntament amb els doctors Linares i Ramos del llibre “Cartas terapéuticas”.

Ens agradaria començar donant-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Es rumoreja que la Dra. Pubill fa màgia a teràpia, realment el canvi és quelcom màgic? O és només la visió de la gent que no creu que sigui possible canviar?

Jo crec que el canvi és natural, no és màgic, és natural. Jo crec que la gràcia està en fer que sigui natural, no? Vull dir que si tu, intentes que el treball s’adapti al màxim a la forma de ser de la persona, canviar no costa. En realitat, canviar no costa. En general, la majoria de gent ve a teràpia quan estan en una posició tant complicada vitalment que necessiten moure’s de la seva posició. Llavors, simplement es tracta d’aplanar el camí, donar-los una “faroleta”, fer-los veure tots els recursos que tenen. I a partir d’aquí, jo crec que és molt fàcil. Jo sempre els hi dic a la gent, quan presentem el setting, que el canviar és una mica com el que ens passava quan érem petits, que ens ficaven al llit i un dia ens aixecàvem i havíem crescut tres centímetres i no sabíem ben bé què havia passat, simplement havíem dormit. Doncs, molta gent quan acaba la teràpia ho diuen “Sóc conscient de que he treballat molt però en realitat, jo pensava que canviar era molt difícil i no ho ha estat, no sé què ha passat”.

Com a co-directora del màster en psicoteràpia breu ens podria explicar a grans trets que és la teràpia breu i en què consisteix?

Jo en realitat no em considero una terapeuta precisament estratègica breu. Faig servir l’estratègica, intento per les circumstàncies vitals i socials que hi ha avui en dia, fer la teràpia el més breu possible però no diria que jo sóc una terapeuta que té el format de breu diríem, o estratègica breu. Bé, en què consisteix la teràpia estratègica breu? Jo crec que la teràpia estratègica breu el què intenta és que la gent canviï de forma profunda el més ràpidament possible. Per provocar aquest canvi, surten de la mitologia de la psicologia tradicional, de que un per canviar, necessita prendre consciència. Ells pensen que a vegades la gent canvia prenent consciència però a vegades la gent no canvia prenent consciència, és més, a vegades prendre consciència és nociu i que fa més complicat el canvi. A partir d’aquesta premissa, bàsicament el que intenten és saber molt bé qui és aquella persona, com funciona, i trobar una forma indirecta de provocar un desequilibri de tal manera que no tingui més “collons” que canviar.

Què va representar la figura de Milton Erickson per tu a la psicologia?      

   

Divertir-me. Jo hem vaig sentir molt identificada i una de les coses que a mi em va sorprendre quan vaig arribar a Sant Pau, que després van corregir eh? Però es que, bueno, jo tinc un aire una mica festiu, no? I quan em vaig enfrontar a la primera família, jo ho feia amb un tarannà animat i em van renyar moltíssim. Que després de seguida es van donar compte, i em van dir que bueno, qui som nosaltres per corregir la forma en que tu ets. Era com que estava mal vist que un terapeuta fos alegre i que fos divertit d’entrada, a no ser que et dediquessis a la dinàmica de grups. Per mi trobar-me amb Milton Erickson va ser pensar, aquest tio és genial! S’ho passa bomba i provoca canvis. Vaig trobar una forma de fer teràpia que podia assemblar-se més a mi.

Que si s’ha de ser serio, s’és serio eh? Però jo no crec que les teràpies tinguin que ser avorrides, ni tinguin que ser tràgiques, ni dramàtiques, ni intenses... vull dir que la gent riu, es relaxa, s’ho passa bé. I que ha de ser un espai on un vingui de gust i no pensant “vaya rollo que vaig al psicòleg”. Per mi lo important és obrir la porta i veure que la gent està contenta de venir.

Psicoteràpia...Ofici o professió?

Bueno, té de les dues coses. És un ofici perquè jo crec que arribar a ser un bon professional és una mica el mateix que feien els artesans. Que s’aprèn molt a poc a poc, i amb molta cura, fins que al final, aquella forma de fer, (per exemple: fer un jerro...) forma part de la teva forma de ser. En aquest sentit té molt d’ofici. Crec que al marge d’això és molt important que nosaltres ho considerem una professió, perquè a veure, nosaltres treballem amb material delicat, com és l’angoixa i el patiment de la gent. Si no ens convertim en professionals, és molt fàcil que ens ho emportem constantment a casa i això no pot passar, perquè sinó no sobreviuríem, ni com a persones ni com a persona que es vol dedicar a treballar amb això. Per tant, el ser professionals, ens garantitza que quan tanquem la consulta puguem anar a casa, la majoria de dies, tranquils. A no ser que estigui passant una cosa gravíssima. Llavors, la tinguis o no la tinguis al cap. Però sino no podríem viure.

Es una cosa que a mi em van ensenyar quan feia les pràctiques a la carrera, vaig tenir la sort d’estar amb un molt bon psicòleg, un dia que estava passant un test a un usuari, vaig acabar de passar-li però no em va donar temps de corregir el test i vaig dir: ja m’ho emporto a casa. I ell em va dir: tu vols ser una professional de la psicologia? I jo li vaig dir: si. Doncs no t’emportis mai la feina a casa!

Jo crec que hem de ser professionals per no endur-nos la feina a casa, el patiment de la gent no ens l’hem d’emportar a casa.

Si jo li dic malaltia mental vostè que em contesta?

Cronificació i patiment. Per mi no hi ha malaltia mental, hi ha cronificació, perquè potser aquella persona ha arribat molt tard a abordar el que li passava, perquè per mala fortuna doncs s’ha fet una intervenció que no ha afavorit el canvi. Però jo penso sempre en malaltia mental en cronificació, penso en patiment i penso en rigidesa. És amb el que penso. 

Al final el dolent de la pel·lícula és la família o hi ha finals alternatius?

Es que mai hi ha final. Igual que mai hi ha un inici, no? Les coses són circulars. I a estones, per qui té una funció protectora del símptoma a vegades és per la família i a vegades per la persona, i a vegades es dóna simultàniament. No sé, jo es que crec que no hi ha inici ni final. I dolents? és que tothom fa el que pot, el que bonament pot, no? I qui som nosaltres per jutjar?

Creus que madurar sempre passa per perdonar als nostres pares?

Jo crec que passa per fer les paus. Per fer les paus amb ells i amb tu mateix. Jo crec que la vida no deixa de ser un constant “donar-te bufetades”, no? I decepcionar-te. I crec que un ha d’aprendre a decepcionar-se bé, i és bàsicament el que nosaltres hem d’ensenyar als clients.

Tinc un client que és així com molt de poble, i diu que hi ha dos formes de fer-se gran, què és, o madurant o podrint-se. Doncs el que no podem fer és podrir-nos. I llavors, això implica que... tota la vida contínuament et decepciona, possiblement una de les primeres grans decepcions que tenim en l’adolescència o en la pubertat és veure que els nostres pares no són tant fantàstics com ens pensàvem, no? Suposo que quan un té dificultat en assumir això és que té moltes dificultats en assumir que ell tampoc serà tant fantàstic. 

Què creus que és el que mai pot faltar en una relació de parella?

Jo crec que riure. En el moment en què la parella deixa de riure, jo crec que tot se’n va a norris. Evidentment el tema sexual és important, però bueno, el tema sexual va variant al llarg de la vida. Però jo crec que una parella que s’ho passa bé, és molt més fàcil que duri.

Potser m’esperava una altra resposta! De dir... l’acceptació, tenir intimitat, confiança, entre d’altres no?

Sí, lo de l’acceptació, etc. El que sempre es diu, no? Però la veritat és que jo crec que la gent que riu i s’ho passa bé, són la gent que dura. 

Quin consell ens donaria com a psicoterapeuta de renom què és?

Que no renuncieu a ser vosaltres mateixos, que heu de trobar la forma de ser vosaltres mateixos treballant. I que un ha d’estar còmode fent la seva feina, per tant, no pot ser d’una altra manera diferent a com un és. Evidentment, moderant certes coses o utilitzant-les d’una manera adequada per als clients. Però jo crec que el millor consell és no renuncieu a ser vosaltres mateixos.

I com a Maria José?

El que us diria és si us heu pensat bé de ser psicoterapeutes? Que es paga un preu molt alt eh? No deixa de ser que gran part del teu dia, estàs travessant la vida dels altres, i en el moment en que tu travesses la vida dels altres, la teva vida no existeix. 

Per tant, us ho heu pensat bé?

Vostè creu en les persones normals?

Clar que sí, tots som normals i tots som anormals. Però tots som normals, de fet, la nostra feina... ens passem el dia normalitzant el que li passa a la gent, i el que sent. Mirant-ho des d’una òptica o una altra, podrem trobar la normalitat. Per tant, tots som normals.

Jo crec que el veure-ho des de la perspectiva que darrere de tot hi ha una coherència, ens fa ser normals no?

Clar que sí. Totalment d’acord.

Segueix la frase:  La vida és...

La vida és un viatge en què un es troba a un mateix, sense sentir vergonya del que és. O això és el que hauria de ser. 

Que és per vostè la felicitat?

Per mi no existeix la felicitat. Hi ha moments feliços, però la felicitat no existeix. Existeix estar content i satisfet amb el que fas, i content i satisfet amb el que ets, i això pot ser una constant. Però per estar content i satisfet, jo crec que has de treballar molt per aconseguir-ho. I que contínuament t’has d’enfrontar a reptes. Per tant, no deixa de ser que és un continuu estar satisfet i còmode, per estar després incòmode i tenir que lluitar per tornar a estar còmode.

I el contrari de la felicitat què seria?

El contrari de la felicitat què seria?

Sí, perquè la felicitat és un concepte que...

Què fa infeliç a la gent! És igual que la seguretat, que fa infeliç a la gent.

Lo contrari de la felicitat, probablement seria la buidor, sí, la buidor.

No sentir-te ple amb el que fas...

O amb el que ets!  

Totalment d’acord! Trobem que és un concepte que està molt extès en aquesta societat i que tothom busca la felicitat, sense saber ben bé què és, per moltes definicions que existeixin.

Jo sempre penso en l’etiqueta del Trastorn límit de personalitat, que descriuen aquest forat negre, que se’ls emporta i els angoixa tant, aquesta buidor. Són l’exemple d’estar atormentat i ser molt infeliços.

Tot i això creus que poden arribar a ser feliços?

Si, oi tant! Arriben a ser feliços, son dels trastorns que poden donar bastant bé la volta al què els hi passa.

Per últim, un llibre que es tornaria a llegir?

Doncs no sé si seria de psicologia. No ho tinc jo molt clar eh?

Un de psicologia que em tornaria a llegir, probablement perquè em va obrir tot un món... Ostres! Et diré un molt antic, molt antic de quan estudiava i que a més a més no té res a veure amb la línia de treball que faig servir, però va ser com la senyal de que no havia de deixar d’estudiar psicologia. Quan jo estava a primer de carrera, vaig pensar que no era el que jo volia, perquè estava molt decepcionada amb les assignatures que veia. I em vaig donar la oportunitat de continuar segon per veure si realment era o no. I vaig tenir la sort de que en aquella època, encara no havia sortit la llei de incompatibilitat i havia un psicoanalista a segon, a l’Autònoma, que era en Tizón, que treballava també a la pública. Llavors, en les seves classes ens parlava dels principis del psicoanàlisi, però ho feia des de la postura d’un clínic. I llavors ell va escriure un llibre que eren els seus apunts de classe, però era molt interessant on explicava les sessions clíniques. I parlava del que sentia la gent i les hipòtesis des del punt de vista psicoanalític. I és el llibre del Tizón: “Principios de psicoanàlisi”. I és el que em va decidir a arrelar-me a la psicologia.  Ja et dic que en podria dir molts, però jo diria que aquest és el que va fer que jo continués amb aquesta carrera.

I també, si penso en un llibre que m’ha marcat profundament a la vida i que va fer que despertés aquesta vocació meva, va ser quan tenia onze anys, que de casualitat, buscant una novel·la policíaca, vaig topar amb el llibre del Dostoievski: “Crimen i castigo”. Llavors, hem va impactar molt el patiment d’aquella persona i crec que va ser el que va decidir-me a ser psicòloga. Per tant, ja et dic. No sabia si escollir un de psicologia. De psicologia he llegit molt, per dir, molt definitiu, clar, quan hem vaig trobar amb Kelly, Watzlawick, quan hem vaig trobar amb Milton Erikson... he tingut molts topes, no? Hombre! Hombre!

Que a poc a poc t’has anat fent camí no?

Sí, com tots no? Anem descobrint.

Moltes gràcies Dra. Pubill.

Vídeo "Felicitat i Crisi" Jornades Psicologia per a tothom

El passat 8 de Maig a les 20 h va tenir lloc a l’aula de conferències de la UNED de La Seu d'Urgell la taula rodona titulada “FELICITAT I CRISI”, en la que van participar el professor de filosofia Joan Mingorance, el psiquiatra Carles Berché i el psicòleg familiar Mateu Ubach, la taula organitzada pel Servei d'Acció Psicològica va ser presentada pel psicòleg Roger Naudí.

Us deixem un parell de fotografies de la taula rodona i el vídeo: 

                                                                                                                                     *Fotografia de Ràdio Seu

                                                                                                                                     *Fotografia de Ràdio Seu

                                                                                                       

Vídeo "Felicitat i Crisi" Jornades Psicologia per a tothom

8 de Maig "FELICITAT I CRISI" Jornades Psicologia per a tothom.

Aquest proper dijous 8 de Maig a les 20 h tindrà lloc a l’aula de conferències de la UNED de l’edifici Les Monges la taula rodona titulada “FELICITAT I CRISI”, en la que participaran el professor de filosofia Joan Mingorance, el psiquiatra Carles Berché i el psicòleg familiar Mateu Ubach, i estarà presentada pel psicòleg Roger Naudí.

La taula rodona està emmarcada dins el cicle “Psicologia per a tothom” i està organitzada per l’associació urgellenca Servei Acció Psicològica. 

La idea principal és fer una reflexió sobre el concepte de felicitat des de diferents punts de vista: el filosòfic, el mèdic psiquiàtric i el psicològic. Així com repassar i analitzar les patologies o malestar relacionat amb l’esfera emocional-afectiva de la persona i estudiar quin efecte té el  context de crisi econòmica en la salut psicològica de les persones. Durant la taula rodona es plantejaran varies preguntes: Què és la felicitat? Què són els trastorns afectius? Com determina la crisi del sistema econòmic la nostra felicitat? entre d’altres. Al final hi haurà un debat obert als assistents.

La jornada serà retransmesa en directe per internet a través de la plataforma youtube: https://www.youtube.com/watch?v=au8HDmzlnU0

La propera taula rodona tindrà lloc el 5 de Juny i serà sobre “Joves problemàtics”.

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Marina Zegarra, exemple de superació.

                                                                                                                 A. Garcia i R. Naudí. Barcelona. Abril 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Marina Zegarra.  La Marina va patir un tumor cerebral fa 10 anys, que li va afectar la mobilitat i la va deixar tres anys sense poder parlar.  El tumor la va sorprendre mentre estudiava Econòmiques en una època de molt estrés, com ella relata, van ser moments molt durs a nivell familiar. Després del diagnòstic va estar ingressada tres mesos en un hospital on va passar per un seguit d’operacions per a poder sobreviure. Finalment va ser ingressada un any en un altre hospital de rehabilitació on va haver de tornar aprendre a caminar i a parlar.  La Marina és tot un exemple de superació ja que va fer front a les seves adversitats lluitant per la seva autonomia i per a tirar endavant els seus propis projectes vitals, entre els que destaquen la seva filla de 2 anys.

Primero de todo nos gustaría agradecerte que nos ofrezcas esta entrevista.

¿Qué sentiste en el momento en que te dicen que tienes un tumor?

Sentía miedo pero también sentía que no tenía porqué, yo soy muy creyente y pensaba que de alguna manera él me ayudaría a tirar hacia adelante. De hecho, cada vez que entraba al quirófano y veía a los médicos como se preparaban y abrían cosas para usar en la operación, tenía un poco de miedo, pero también tenía fe, “si él quiere que me vaya por algo será y si él quiere que me quede aquí será por algo también”. 

¿Qué le dirías a una persona que ahora este pasando por lo mismo?

Que tenga también mucha fe, porque si ha venido aquí a la vida es para algo. Que tenga fuerza, que para algo te ha venido este momento duro, para que aprendas y que cuando salgas de esto te vas a sentir mucho más fuerte, y vas a ayudarte a ti mismo y a los demás.

¿Alguna vez te has preguntado por qué a mí?

En el fondo soy muy creyente y pienso que todo es por algo y creo que eso era para mí.

¿Qué cosas han cambiado en tu vida?

Me volví más lenta. Me sacaron una parte del cerebro y entonces era más lenta. De eso hace 10 años ya, y entonces claro yo me sentía incapaz de poder hacer muchas cosas.  Entonces empecé a correr mucho, a ir a los sitios, a aprender cosas nuevas, a ir a bailar… Mi cabeza me decía “¡corre, corre! Haz esto, no pares”, tienes que aprender otra vez, habla tu inglés, tu francés… Y no paré, tanto que al final dije: “tengo que tener también una niña” y como salía con una persona con la habíamos empezado a vivir juntos, tuve a mi niña. Y así llegué otra vez a lo que quise volver a ser.

  

García Márquez decía que “la vida no es sino una continua sucesión de oportunidades para sobrevivir” ¿Qué opinión te merece esta afirmación?

Que es exactamente así, las cosas malas son oportunidades de sobrevivir. Son para poder aprender muchísimo más pero de una manera increíble, muchas veces puedes pensar porque me ha pasado esto pero no, piensas gracias a Dios que me lo dieron porque he aprendido tanto...

¿Es cuando menos apetece luchar que más hay que luchar?

Sí, y precisamente es aquí cuando hay que hacer lo contrario, cuando uno lo está pasando mal, sufriendo o no tiene ningunas ganas, es cuando más tienes que luchar para aguantar y poder aprender lo que habrá que aprender en ese momento, que será algo muy importante, que tienes fuerza. Y cada cosa que superes en la vida te demostrará que tienes más fuerza aun y hay que hacer eso tirar e ir aumentando es fuerza siempre. Hay personas que no, porque sí que es verdad que conozco gente que se queda ahí diciendo “ay no puedo… déjame” y les digo no, precisamente ahora es cuando tienes que tirar, porque vas a hacer mucho, estás perdiendo tiempo, levanta, sabes que puedes hacer tantas cosas...

Pese a que aun hay camino por recorrer, tu recuperación hasta ahora ha sido admirable, ¿De dónde sacas la fuerza para seguir luchando?

Sobre todo de mi niña. Antes era por mí, porque sabía que la vida es buena y tiene cosas lindas para todos y te da la oportunidad de ser feliz. Sinceramente, a mí la vida me hace feliz, aunque hay cosas que te harán sufrir.

¿El hecho de ser creyente te ha ayudado a seguir hacia adelante? ¿Hubiera sido distinto superarlo sin la fe?

Ya era creyente pero cuando me pasó me aferré aun más a ello. Y no solo hablo del hecho de ser cristiana, porque creo en muchas otras cosas, me gustan cosas de la religión hindú, me gusta tener varias visiones.  Sin la fe sí que hubiera sido distinto, seguro que no habría podido. Si no fuera creyente creo que no.

¿Te consideras un ejemplo de vida?

Sí, claro que si porque yo lo he pasado muy mal y aun así soy una persona fuerte y para mí la vida es muy importante y hay que tirar para adelante. Y hay que tirar sin sufrir y sin estar pensando “me ha pasado esto, me ha pasado lo otro, ¿porque estoy mal?…” y estamos siempre quejándonos, pero por algo ha sido y luego vendrá algo muy bueno para ti. Te puede haber pasado algo muy duro pero verás lo bueno que te va a pasar luego.

¿Qué es para ti la vida?

La vida es preciosa, y tiene una parte linda, aunque no vamos a negar que, como dicen los chinos hay dos partes: una blanca y una negra, lo bueno y lo malo.  Y yo creo en la parte positiva pero también en la negativa. Tenemos que aceptar la parte negra de las cosas que nos van pasando pero me gusta pensar que luego vendrá la parte buena, que aunque no la veas en este momento, vendrá y la vas a disfrutar. También es ilusión porque con eso vivimos, hay que luchar por lo que vendrá. Digamos que la vida es la ilusión de vivir, cada uno tenemos que encontrar nuestra ilusión para vivir, porque cada uno tiene la suya.  

¿Cómo ves el futuro?

Sinceramente ahora estoy pasando por un momento bueno porque estoy con mi niña, mi familia, mis amigas y me siento unida a gente que me hace feliz. Me siento mucho mejor, tengo una vida tranquila aunque también tengo miedos por cosas que me pasan pero en el fondo me siento capaz de hacer mi vida y hacer las cosas que quiero hacer en un futuro y que pronto podré hacer porque mi niña ya es un poquito más grande.

¿Qué es preferible 30 años de felicidad o 100 de indolencia?

La primera, elegiría ser feliz. Está claro.  ¿Serán 100 años pero para qué?

Muchas gracias Marina.

"Apropem la Psicologia" Entrevista al Dr. Manel Villegas.

                                                                                                                                   R. Naudí. Barcelona. Abril 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a Manel Villegas, doctor en psicologia per la Universitat de Barcelona i professor d’aquesta des de 1974. El Dr. Villegas és una de les figures més importants de la psicoteràpia espanyola i ha dedicat la seva trajectòria professional no només a l’exercici de la teràpia sinó que a més, ha format i segueix formant a molts d’altres terapeutes. Al febrer d’aquest mateix any ha publicat el seu segon llibre dedicat a la seva teoria titulat “Prometeo en el diván” on explica com aplicar a la teràpia la seva teoria anomenada "teoria del desenvolupament moral” previament exposada en el seu primer llibre en solitari “El error de Prometeo”. És també des de 1990 director de la "Revista de Psicoterapia". 

Primer de tot ens agradaria donar-li les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

L’hem escoltat molts cops dir que tots els problemes a teràpia són conflictes amb la llibertat, podria explicar-nos millor a que es refereix? 

Considero la llibertat un exercici de l’autonomia i aquesta no és possible sense una integració entre els sistemes de regulació moral (trastorns de personalitat) o sense resoldre els conflictes que aquesta planteja (trastorns d’ansietat). Per exemple, els conflictes entre independència i vinculació afectiva en el cas de l’agorafòbia o entre espontaneïtat i control, en el de l’obsessió. D’això tracten precisament els dos últims llibres que he escrit dedicats a la psico(pato)logia del desenvolupament moral (“El error de Prometeo”) o a la psicoteràpia del desenvolupament moral (“Prometeo en el diván”).

Es possible la sinceritat en teràpia quan el terapeuta s’erigeix com a jutge o representant de l’Estat?

No sé si és possible la sinceritat en aquests casos, però el que sí que ha de ser quasi impossible és l’empatia o l’aplicació del principi de “beneficència”, intrínsec a qualsevol acte terapèutic per part del psicòleg. Per part del “pacient” o “usuari” imagino que és pràcticament impossible. Pensem, per exemple, en la situació en què es demana un requeriment pericial en un judici per decidir si una persona és susceptible de rebre una pensió per motius psicològics, o en casos de separació.

No li dona la impressió que des de l’especialitat en clínica s’està aplicant la llei de l’embut a la psicologia? 

No sé ben bé com s’ha d’entendre aquí la llei de l’embut; però sí que es pot dir que hi ha una tendència excessiva a crear reductes professionals privilegiats en funció de determinades tendències.

Creu que les idees que provenen del neoliberalisme econòmic han arribat a influir en les nostres relacions interpersonals?

Qualsevulla forma d’estructura cultural, i les ideologies ho són, influeix en les relacions interpersonals. A la nostra època està clar que el neoliberalisme hi influeix convertint-les en objectes de consum segons el seu valor d’intercanvi (mentalitat Wall Street).

Jesús va dir: “Perdona’ls senyor perquè no saben el que es fan” es podria dir el mateix dels pares?

Crec que no es pot generalitzar: Hi ha pares que no fan res, passen de tot; n’hi ha que no saben el que es fan; n’hi ha que fan tot el que poden i bonament saben; n’hi ha que fan mal, pensant que fan bé;  n’hi ha que fan sobre la marxa i altres que s’inflen a llegir llibres i consultar especialistes. L’important és estimar desinteressadament. Una mare va preguntar a Freud: “Què puc fer per educar els meus fills?” I ell li va contestar: “Faci el que vulgui perquè no funcionarà”. Els fills necessiten amor i autoritat (derivat del verb augere, que vol dir augmentar, fer créixer). Tenir fills augmenta la capacitat d’amor i també la de disgustos. No es tenen fills per ser més feliç.

Des de petits podem veure als llibres d’història de l’escola que els canvis socials passen per actes de violència o de desobediència.  Des d’una visió psicològica, que és la violència? És sempre reprovable? Ha de ser monopoli d’un Estat?

Per violència s’entén l’exercici de la força (vis, en llatí) per a l’aconseguiment d’un objectiu. Com a tal pot estar justificada en determinats moments. Sense ella no s’haurien produït revolucions que han canviat la societat i establert els principis dels sistemes democràtics (pensem en la revolució francesa del 1789). La seva justificació està sotmesa a un judici moral i no pot ser acceptada sinó en la mesura justa i necessària. L’experiència històrica demostra que hi ha hagut molts abusos i excessos que no tenen justificació per molt “santa” que fos la causa (creuades, guerres santes, inquisició, etc.). L’estat té el monopoli de l’administració de justícia segons la llei, però no el de la violència, que és un recurs de qualsevol organisme animal des de l’autodefensa a l’atac. Caldrà veure en cada cas la seva legitimació o no.

Què li fa més por la bogeria o el seny fred?

La bogeria pot fer por o no, depenent del tipus de què es tracti. El seny fred, no el considero seny, sinó fredor o autoritarisme.

El futur de la psiquiatria passa per deixar de fer psiquiatria?

La psiquiatria ha experimentat molts canvis a través de la història: ha estat antropològica, fenomenològica, existencial, biològica, mecanicista, farmacoterapèutica, etc. Segurament voldrà ser genètica, neurobiològica. En qualsevol cas s’haurà d’acostar a la comprensió del ser humà en la seva totalitat i complexitat i això demana una reconversió dels psiquiatres en termes humanistes, com  ho han estat grans metges en el passat.

Segons la RAE l’Amor és un “sentiment intens del ser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i busca la trobada i unió amb un altre esser“  i la Felicitat un “estat d’ànim que es complau en la possessió d’un be”.  Abandonem tota esperança? 

No. Abandonar tota esperança només s’ha de fer com li diu Virgili a Dante, en traspassar la porta de l’infern. Mentre tant podem creure en la força de l’amor, sempre que s’acompleixi plenament en les seves  modalitats: eros, philia i àgape.

És la filosofia com va dir Epicur la medicina de la ment?

Només quan la ment està  receptiva a la reflexió filosòfica (la paraskesi, segons Plató). En aquest sentit l’aconsellament filosòfic, no pot substituir el paper de la psicoteràpia. La filosofia (moral: epicureisme, estoïcisme, etc.) “es mestra de vida”, però com diu André Comte-Sponville: “El paper  de la filosofia és ensenyar a viure al qui no està malalt. La filosofia comença on acaba la teràpia”. Tanmateix trobo que els psicòlegs haurien de tenir una bona formació filosòfica per aprendre a pensar i a reflexionar sobre sí mateixos,  el ser humà, l’existència i el món.

Quin autor l’ha influït més?  

En filosofia: Jean Paul Sartre; en psicologia: Jean Piaget; en psicoteràpia: Carl Rogers, Rollo May, Irvin Yalom; en psicopatologia: Ludwig Binswanger, Henri Ey, Roger Mucchielli, Thomas Szas.

Vostè que es dedica a reflexionar i a estudiar sobre persones i la vida en general, ha arribat a alguna conclusió irrefutable?

Que no hi ha cap conclusió irrefutable. O dit d’una altra manera amb una dita ben catalana: “Tants caps , tants barrets”. Això a nivell de teories filosòfiques. A nivell ètic, tanmateix, em sembla irrefutable haver de defensar que la dignitat humana està per sobre de totes les teories i creences.

Desprès de la seva llarga i prolífica carrera com a psicoterapeuta li recomanaria a algú jove que elegís aquesta professió?

Sí, sempre que tingui prou passió per voler entendre l’ànima humana en general (dimensió nomotètica) i paciència per escoltar cada una en particular (dimensió ideogràfica). Com deia Carl Gustav Jung: “Conegueu totes les teories. Domineu totes les tècniques. Però en apropar-vos a una ànima humana, sigueu simplement una altra ànima humana”.

Moltes gràcies Dr. Villegas.