dilluns, 5 de maig del 2014

8 de Maig "FELICITAT I CRISI" Jornades Psicologia per a tothom.


Aquest proper dijous 8 de Maig a les 20 h tindrà lloc a l’aula de conferències de la UNED de l’edifici Les Monges la taula rodona titulada “FELICITAT I CRISI”, en la que participaran el professor de filosofia Joan Mingorance, el psiquiatra Carles Berché i el psicòleg familiar Mateu Ubach, i estarà presentada pel psicòleg Roger Naudí.

La taula rodona està emmarcada dins el cicle “Psicologia per a tothom” i està organitzada per l’associació urgellenca Servei Acció Psicològica. 

La idea principal és fer una reflexió sobre el concepte de felicitat des de diferents punts de vista: el filosòfic, el mèdic psiquiàtric i el psicològic. Així com repassar i analitzar les patologies o malestar relacionat amb l’esfera emocional-afectiva de la persona i estudiar quin efecte té el  context de crisi econòmica en la salut psicològica de les persones. Durant la taula rodona es plantejaran varies preguntes: Què és la felicitat? Què són els trastorns afectius? Com determina la crisi del sistema econòmic la nostra felicitat? entre d’altres. Al final hi haurà un debat obert als assistents.

La jornada serà retransmesa en directe per internet a través de la plataforma youtube: https://www.youtube.com/watch?v=au8HDmzlnU0


La propera taula rodona tindrà lloc el 5 de Juny i serà sobre “Joves problemàtics”.



dijous, 24 d’abril del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Marina Zegarra, exemple de superació.

                                                                                                                 A. Garcia i R. Naudí. Barcelona. Abril 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Marina Zegarra.  La Marina va patir un tumor cerebral fa 10 anys, que li va afectar la mobilitat i la va deixar tres anys sense poder parlar.  El tumor la va sorprendre mentre estudiava Econòmiques en una època de molt estrés, com ella relata, van ser moments molt durs a nivell familiar. Després del diagnòstic va estar ingressada tres mesos en un hospital on va passar per un seguit d’operacions per a poder sobreviure. Finalment va ser ingressada un any en un altre hospital de rehabilitació on va haver de tornar aprendre a caminar i a parlar.  La Marina és tot un exemple de superació ja que va fer front a les seves adversitats lluitant per la seva autonomia i per a tirar endavant els seus propis projectes vitals, entre els que destaquen la seva filla de 2 anys.

Primero de todo nos gustaría agradecerte que nos ofrezcas esta entrevista.


¿Qué sentiste en el momento en que te dicen que tienes un tumor?

Sentía miedo pero también sentía que no tenía porqué, yo soy muy creyente y pensaba que de alguna manera él me ayudaría a tirar hacia adelante. De hecho, cada vez que entraba al quirófano y veía a los médicos como se preparaban y abrían cosas para usar en la operación, tenía un poco de miedo, pero también tenía fe, “si él quiere que me vaya por algo será y si él quiere que me quede aquí será por algo también”. 

¿Qué le dirías a una persona que ahora este pasando por lo mismo?

Que tenga también mucha fe, porque si ha venido aquí a la vida es para algo. Que tenga fuerza, que para algo te ha venido este momento duro, para que aprendas y que cuando salgas de esto te vas a sentir mucho más fuerte, y vas a ayudarte a ti mismo y a los demás.


¿Alguna vez te has preguntado por qué a mí?

En el fondo soy muy creyente y pienso que todo es por algo y creo que eso era para mí.

¿Qué cosas han cambiado en tu vida?

Me volví más lenta. Me sacaron una parte del cerebro y entonces era más lenta. De eso hace 10 años ya, y entonces claro yo me sentía incapaz de poder hacer muchas cosas.  Entonces empecé a correr mucho, a ir a los sitios, a aprender cosas nuevas, a ir a bailar… Mi cabeza me decía “¡corre, corre! Haz esto, no pares”, tienes que aprender otra vez, habla tu inglés, tu francés… Y no paré, tanto que al final dije: “tengo que tener también una niña” y como salía con una persona con la habíamos empezado a vivir juntos, tuve a mi niña. Y así llegué otra vez a lo que quise volver a ser.
  
García Márquez decía que “la vida no es sino una continua sucesión de oportunidades para sobrevivir” ¿Qué opinión te merece esta afirmación?

Que es exactamente así, las cosas malas son oportunidades de sobrevivir. Son para poder aprender muchísimo más pero de una manera increíble, muchas veces puedes pensar porque me ha pasado esto pero no, piensas gracias a Dios que me lo dieron porque he aprendido tanto...

¿Es cuando menos apetece luchar que más hay que luchar?

Sí, y precisamente es aquí cuando hay que hacer lo contrario, cuando uno lo está pasando mal, sufriendo o no tiene ningunas ganas, es cuando más tienes que luchar para aguantar y poder aprender lo que habrá que aprender en ese momento, que será algo muy importante, que tienes fuerza. Y cada cosa que superes en la vida te demostrará que tienes más fuerza aun y hay que hacer eso tirar e ir aumentando es fuerza siempre. Hay personas que no, porque sí que es verdad que conozco gente que se queda ahí diciendo “ay no puedo… déjame” y les digo no, precisamente ahora es cuando tienes que tirar, porque vas a hacer mucho, estás perdiendo tiempo, levanta, sabes que puedes hacer tantas cosas...

Pese a que aun hay camino por recorrer, tu recuperación hasta ahora ha sido admirable, ¿De dónde sacas la fuerza para seguir luchando?

Sobre todo de mi niña. Antes era por mí, porque sabía que la vida es buena y tiene cosas lindas para todos y te da la oportunidad de ser feliz. Sinceramente, a mí la vida me hace feliz, aunque hay cosas que te harán sufrir.

¿El hecho de ser creyente te ha ayudado a seguir hacia adelante? ¿Hubiera sido distinto superarlo sin la fe?

Ya era creyente pero cuando me pasó me aferré aun más a ello. Y no solo hablo del hecho de ser cristiana, porque creo en muchas otras cosas, me gustan cosas de la religión hindú, me gusta tener varias visiones.  Sin la fe sí que hubiera sido distinto, seguro que no habría podido. Si no fuera creyente creo que no.

¿Te consideras un ejemplo de vida?

Sí, claro que si porque yo lo he pasado muy mal y aun así soy una persona fuerte y para mí la vida es muy importante y hay que tirar para adelante. Y hay que tirar sin sufrir y sin estar pensando “me ha pasado esto, me ha pasado lo otro, ¿porque estoy mal?…” y estamos siempre quejándonos, pero por algo ha sido y luego vendrá algo muy bueno para ti. Te puede haber pasado algo muy duro pero verás lo bueno que te va a pasar luego.

¿Qué es para ti la vida?

La vida es preciosa, y tiene una parte linda, aunque no vamos a negar que, como dicen los chinos hay dos partes: una blanca y una negra, lo bueno y lo malo.  Y yo creo en la parte positiva pero también en la negativa. Tenemos que aceptar la parte negra de las cosas que nos van pasando pero me gusta pensar que luego vendrá la parte buena, que aunque no la veas en este momento, vendrá y la vas a disfrutar. También es ilusión porque con eso vivimos, hay que luchar por lo que vendrá. Digamos que la vida es la ilusión de vivir, cada uno tenemos que encontrar nuestra ilusión para vivir, porque cada uno tiene la suya.  

¿Cómo ves el futuro?

Sinceramente ahora estoy pasando por un momento bueno porque estoy con mi niña, mi familia, mis amigas y me siento unida a gente que me hace feliz. Me siento mucho mejor, tengo una vida tranquila aunque también tengo miedos por cosas que me pasan pero en el fondo me siento capaz de hacer mi vida y hacer las cosas que quiero hacer en un futuro y que pronto podré hacer porque mi niña ya es un poquito más grande.

¿Qué es preferible 30 años de felicidad o 100 de indolencia?

La primera, elegiría ser feliz. Está claro.  ¿Serán 100 años pero para qué?


Muchas gracias Marina.



dilluns, 14 d’abril del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista al Dr. Manel Villegas.

                                                                                                                                   R. Naudí. Barcelona. Abril 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a Manel Villegas, doctor en psicologia per la Universitat de Barcelona i professor d’aquesta des de 1974. El Dr. Villegas és una de les figures més importants de la psicoteràpia espanyola i ha dedicat la seva trajectòria professional no només a l’exercici de la teràpia sinó que a més, ha format i segueix formant a molts d’altres terapeutes. Al febrer d’aquest mateix any ha publicat el seu segon llibre dedicat a la seva teoria titulat “Prometeo en el diván” on explica com aplicar a la teràpia la seva teoria anomenada "teoria del desenvolupament moral” previament exposada en el seu primer llibre en solitari “El error de Prometeo”. És també des de 1990 director de la "Revista de Psicoterapia". 

Primer de tot ens agradaria donar-li les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.


L’hem escoltat molts cops dir que tots els problemes a teràpia són conflictes amb la llibertat, podria explicar-nos millor a que es refereix? 

Considero la llibertat un exercici de l’autonomia i aquesta no és possible sense una integració entre els sistemes de regulació moral (trastorns de personalitat) o sense resoldre els conflictes que aquesta planteja (trastorns d’ansietat). Per exemple, els conflictes entre independència i vinculació afectiva en el cas de l’agorafòbia o entre espontaneïtat i control, en el de l’obsessió. D’això tracten precisament els dos últims llibres que he escrit dedicats a la psico(pato)logia del desenvolupament moral (“El error de Prometeo”) o a la psicoteràpia del desenvolupament moral (“Prometeo en el diván”).

Es possible la sinceritat en teràpia quan el terapeuta s’erigeix com a jutge o representant de l’Estat?

No sé si és possible la sinceritat en aquests casos, però el que sí que ha de ser quasi impossible és l’empatia o l’aplicació del principi de “beneficència”, intrínsec a qualsevol acte terapèutic per part del psicòleg. Per part del “pacient” o “usuari” imagino que és pràcticament impossible. Pensem, per exemple, en la situació en què es demana un requeriment pericial en un judici per decidir si una persona és susceptible de rebre una pensió per motius psicològics, o en casos de separació.

No li dona la impressió que des de l’especialitat en clínica s’està aplicant la llei de l’embut a la psicologia? 

No sé ben bé com s’ha d’entendre aquí la llei de l’embut; però sí que es pot dir que hi ha una tendència excessiva a crear reductes professionals privilegiats en funció de determinades tendències.

Creu que les idees que provenen del neoliberalisme econòmic han arribat a influir en les nostres relacions interpersonals?

Qualsevulla forma d’estructura cultural, i les ideologies ho són, influeix en les relacions interpersonals. A la nostra època està clar que el neoliberalisme hi influeix convertint-les en objectes de consum segons el seu valor d’intercanvi (mentalitat Wall Street).

Jesús va dir: “Perdona’ls senyor perquè no saben el que es fan” es podria dir el mateix dels pares?

Crec que no es pot generalitzar: Hi ha pares que no fan res, passen de tot; n’hi ha que no saben el que es fan; n’hi ha que fan tot el que poden i bonament saben; n’hi ha que fan mal, pensant que fan bé;  n’hi ha que fan sobre la marxa i altres que s’inflen a llegir llibres i consultar especialistes. L’important és estimar desinteressadament. Una mare va preguntar a Freud: “Què puc fer per educar els meus fills?” I ell li va contestar: “Faci el que vulgui perquè no funcionarà”. Els fills necessiten amor i autoritat (derivat del verb augere, que vol dir augmentar, fer créixer). Tenir fills augmenta la capacitat d’amor i també la de disgustos. No es tenen fills per ser més feliç.

Des de petits podem veure als llibres d’història de l’escola que els canvis socials passen per actes de violència o de desobediència.  Des d’una visió psicològica, que és la violència? És sempre reprovable? Ha de ser monopoli d’un Estat?

Per violència s’entén l’exercici de la força (vis, en llatí) per a l’aconseguiment d’un objectiu. Com a tal pot estar justificada en determinats moments. Sense ella no s’haurien produït revolucions que han canviat la societat i establert els principis dels sistemes democràtics (pensem en la revolució francesa del 1789). La seva justificació està sotmesa a un judici moral i no pot ser acceptada sinó en la mesura justa i necessària. L’experiència històrica demostra que hi ha hagut molts abusos i excessos que no tenen justificació per molt “santa” que fos la causa (creuades, guerres santes, inquisició, etc.). L’estat té el monopoli de l’administració de justícia segons la llei, però no el de la violència, que és un recurs de qualsevol organisme animal des de l’autodefensa a l’atac. Caldrà veure en cada cas la seva legitimació o no.

Què li fa més por la bogeria o el seny fred?

La bogeria pot fer por o no, depenent del tipus de què es tracti. El seny fred, no el considero seny, sinó fredor o autoritarisme.

El futur de la psiquiatria passa per deixar de fer psiquiatria?

La psiquiatria ha experimentat molts canvis a través de la història: ha estat antropològica, fenomenològica, existencial, biològica, mecanicista, farmacoterapèutica, etc. Segurament voldrà ser genètica, neurobiològica. En qualsevol cas s’haurà d’acostar a la comprensió del ser humà en la seva totalitat i complexitat i això demana una reconversió dels psiquiatres en termes humanistes, com  ho han estat grans metges en el passat.

Segons la RAE l’Amor és un “sentiment intens del ser humà que, partint de la seva pròpia insuficiència, necessita i busca la trobada i unió amb un altre esser“  i la Felicitat un “estat d’ànim que es complau en la possessió d’un be”.  Abandonem tota esperança? 

No. Abandonar tota esperança només s’ha de fer com li diu Virgili a Dante, en traspassar la porta de l’infern. Mentre tant podem creure en la força de l’amor, sempre que s’acompleixi plenament en les seves  modalitats: eros, philia i àgape.

És la filosofia com va dir Epicur la medicina de la ment?

Només quan la ment està  receptiva a la reflexió filosòfica (la paraskesi, segons Plató). En aquest sentit l’aconsellament filosòfic, no pot substituir el paper de la psicoteràpia. La filosofia (moral: epicureisme, estoïcisme, etc.) “es mestra de vida”, però com diu André Comte-Sponville: “El paper  de la filosofia és ensenyar a viure al qui no està malalt. La filosofia comença on acaba la teràpia”. Tanmateix trobo que els psicòlegs haurien de tenir una bona formació filosòfica per aprendre a pensar i a reflexionar sobre sí mateixos,  el ser humà, l’existència i el món.

Quin autor l’ha influït més?  

En filosofia: Jean Paul Sartre; en psicologia: Jean Piaget; en psicoteràpia: Carl Rogers, Rollo May, Irvin Yalom; en psicopatologia: Ludwig Binswanger, Henri Ey, Roger Mucchielli, Thomas Szas.

Vostè que es dedica a reflexionar i a estudiar sobre persones i la vida en general, ha arribat a alguna conclusió irrefutable?

Que no hi ha cap conclusió irrefutable. O dit d’una altra manera amb una dita ben catalana: “Tants caps , tants barrets”. Això a nivell de teories filosòfiques. A nivell ètic, tanmateix, em sembla irrefutable haver de defensar que la dignitat humana està per sobre de totes les teories i creences.

Desprès de la seva llarga i prolífica carrera com a psicoterapeuta li recomanaria a algú jove que elegís aquesta professió?

Sí, sempre que tingui prou passió per voler entendre l’ànima humana en general (dimensió nomotètica) i paciència per escoltar cada una en particular (dimensió ideogràfica). Com deia Carl Gustav Jung: “Conegueu totes les teories. Domineu totes les tècniques. Però en apropar-vos a una ànima humana, sigueu simplement una altra ànima humana”.



Moltes gràcies Dr. Villegas.



diumenge, 6 d’abril del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Sonia Garcia psicòloga a Mujeres Pa'lante.

                                                                                                        R. Naudí. La Seu d'Urgell. Abril 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Sonia Garcia, psicòloga i psicoterapeuta que treballa com a voluntària a l'associació Mujeres Pa'lante, espai d'acompanyament a dones migrades procedents de llatinoamerica i que duu a terme la seva labor a l'Hospitalet de Llobregat i Barcelona.

Primero de todo nos gustaría darte las gracias por concedernos esta entrevista.



¿Quién es Sonia García?

Sonia es una persona reflexiva, inquieta y tenaz que siempre ha querido ser psicóloga, supongo que por ese afán que tiene en acompañar a los demás en los momentos difíciles.
Hay momentos en que ver el sufrimiento que personas generan a otras personas le hacen cuestionar la bondad del ser humano, pero son estas mismas injusticias las que le dan fuerza para seguir en esta labor, donde todos podemos hacer mucho bien.

Para quien no lo sepa, ¿cómo le explicarías qué es Mujeres Pa’lante? ¿Qué proyectos desarrolláis?

El proyecto Mujeres Pa´lante es un espacio de acompañamiento a mujeres latinoamericanas. Entre los servicios que ofrece la asociación se encuentra el acompañamiento psicosocial, el acompañamiento sociolaboral, iniciativas de organización de mujeres, la formación en extranjería y la convivencia y participación con otras redes de inmigrantes y mujeres autóctonas.

¿Qué motivos llevan a una mujer a acudir a vuestra asociación?  ¿Vienen cuando no ven otra salida o no dejan pasar ni una?

No sé si puedo contestar a esta pregunta ya que sólo conozco a las usuarias que piden asistencia psicológica. Yo pienso que las mujeres que vienen están activamente buscando la manera de estar mejor, de encontrar soluciones a su situación actual, de buscar alternativas, formación... Creo que no es que no dejen pasar una salida, si no que buscan siempre una salida, no se rinden.

¿Qué problemáticas exponen vuestras usuarias?

De problemáticas hay de muchos tipos. Principalmente he atendido personas con alteraciones del estado de ánimo, problemas de adaptación, traumas y casos de violencia de género. 

¿Hay algo que admires de tus pacientes?

Admiro sin lugar a duda su fortaleza. No deja de maravillarme la actitud positiva ante las dificultades, la mirada esperanzadora hacia el futuro y las ganas de superar los obstáculos y salir hacia delante.



¿Quién cuida a las cuidadoras?

Algunas de mis pacientes han trabajado como cuidadoras. Es un trabajo duro no sólo por el trabajo en sí, si no por el número de horas que realizan normalmente como internas en algún domicilio. Al final son pocas las horas que les quedan para cuidar de sus familias y de ellas mismas. ¿Quién las cuida? Pienso que ellas mismas aunque siempre en último lugar.
  
¿Cual crees que es el rol que la sociedad le otorga a la mujer? ¿Es la mujer considerada un elemento de consumo más?

Esta pregunta me ha hecho recordar unos párrafos del libro El error de Prometeo  del profesor Manuel Villegas que me impactó mucho, en el que dice “[...] de modo que en una sociedad idealmente igualitaria entre sexos a las chicas les correspondería tareas en todo semejantes a la de los chicos en cuanto a su identidad laboral, profesional y social. Pero a diferencia de éstos, la sociedad evalúa en ellas el atractivo sexual como propiedad primaria y discriminante, como si ésta fuera su carta de presentación social con ventaja o desventaja por encima de las otras dimensiones [...]“ 
Creo que tenemos que seguir trabajando duro para concienciar y cambiar la “sexualización” actual de las mujeres procedente de diferentes fuentes como las revistas, el cine, la música, los concursos, etc.

¿Qué le dirías a una mujer que siente que puede estar siendo maltratada?  ¿Cuál es la frontera donde empieza el maltrato?

Que ella no es culpable, que puede salir de allí. Creo que es uno de los primeros puntos a trabajar ante el maltrato. Muchas mujeres se quedan atrapadas en la culpa cuando han estado sometidas a maltrato y vejaciones.
Lo primero que hace el agresor es apoderarse de tu autoestima y alejarte de tus redes sociales.
No sé si hay una frontera como tal, supongo que hay muchas. Yo pienso que el maltrato empieza:
En el primer grito,
En el primer insulto,
Cuando te controlan,
Cuando te vigilan,
Cuando te dicen cuando puedes hablar,
Cuando te dicen cuando y que puedes comer,
Cuando te dicen con quien puedes hablar,
Cuando te dicen cómo te has de vestir,
Cuando te humillan,
Cuando mantienes un contacto físico que tú no quieres,
Cuando te tratan de ignorante,
Cuando te dicen que tú no puedes,
Puede que alguna de estas afirmaciones te hayan sorprendido (como me pasó a mí en su día) pero te aseguro que son situaciones reales que por desgracia se dan actualmente.

Sabemos que tu labor en el proyecto es de carácter voluntario, ¿qué te empujo a entrar a formar parte de él?

Conocí la asociación a través de psicólogos sin fronteras. Fue algo casual, una de esas cosas que aparecen en el camino y hace que tu ruta tome otras formas, otros lugares y otras personas que te enriquecen. Hace dos años que estoy con la asociación. Creo que lo que me ha empujado a seguir en el voluntariado no es sólo la satisfacción de aportar todo lo que puedes a otro ser humano, si no lo que otros seres humanos me aportan. Siempre agradezco a todas mis pacientes lo que me han enseñado, con su persona y sus experiencias vitales. Siempre recibimos, algo aportamos.

¿Qué le dirías al ministro de justicia Gallardón respecto a su reforma del aborto?

No sé cuál ha sido el motivo, si la crisis u otras cuestiones, pero hace ya un tiempo han ido progresando los discursos misóginos y neoconservadores que cuestionan los derechos de las mujeres.
Como dice Nuria Varela: “Hace apenas dos años el discurso machista era vergonzante y ahora vuelve a ser el discurso dominante”.
Pienso que la reforma del aborto es un horrendo paso atrás, es una involución. Se ha frivolizado el aborto. Parece que el abortar no signifique nada para la mujer, como si allí no hubiese sufrimiento y si eso no dejase huella. Muchas veces es resultado de falta de educación sexual, de problemas económicos, de violencia, de discriminación…
Es muy triste ver lo que está pasando, la verdad.

Quizás le diría Sr. Gallardón ¡deje de criminalizar a las mujeres y legisle para reducir el sufrimiento! 


Muchas gracias Sonia.



dijous, 27 de març del 2014

"Apropem la Psicologia" Entrevista a la Gemma Guàrdia de Comunitària de Serveis Socieducatius.

                                                                                                        R. Naudí. La Seu d'Urgell. Març 2014

En "l'Apropem la Psicologia" d'avui, entrevistem a la Gemma Guàrdia, una jove urgellenca compromesa amb el territori i creadora de Comunitària de Serveis Socioeducatius.

Primer de tot ens agradaria donar-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.


Com definiries que és Comunitària de Serveis Socioeducatius?

Comunitària és una petita empresa de serveis socioeducatius adreçats principalment a la gent gran que viu en zones rurals de les comarques de l’Alt Urgell i Cerdanya. De moment, el tipus de servei que estem oferint se centra bàsicament en l’estimulació cognitiva, tant a nivell grupal (fent tallers de memòria) com a nivell individual (atenció domiciliària). La idea de l’empresa és ampliar, mica en mica, el tipus de serveis així com abarcar més zones del Pirineu. (Per fer-vos una idea més concreta del projecte podeu veure el nostre Facebook, on darrerament hem penjat alguns links de diferents mitjans audiovisuals en els quals hem sortit).

Per què un projecte així en un lloc com aquest?

La idea és òbvia. En una societat on cada vegada més la població està més envellida, els serveis adreçats a la gent gran (per cert, un dels col·lectius més oblidats per la nostra societat occidental) es veuen reduïts gradualment. En el cas particular del nostre territori, aquesta situació encara s’agreuja més. Si bé existeixen serveis socioeducatius a la capital de les comarques pirinenques, la resta de poblacions petites queden desateses i, per tant, la població més envellida perd oportunitats tant a nivell social, com cultural, com educatiu, etc. La peculiaritat del nostre servei és, bàsicament, la itinerància. Es parteix d’un nou model d’intervenció social. Ja no té sentit que per a formar part activa de la nostra vida o de la nostra societat, un s’hagi de desplaçar allà on es trobi el servei. Nosaltres entenem que és el servei qui ha de fer l’esforç i adaptar-se als nous models descentralitzats d’atenció i apropar l’atenció socioeducativa allà on calgui.

Per pròpia experiència (i amb ànims d’equivocar-nos) creiem que un projecte com aquest és molt complicat  de tirar endavant.  Ha estat difícil en el teu cas? Has rebut suport de les institucions?

En el meu cas en particular (vaig iniciar el projecte a l’abril del 2013, amb una parada de tres mesos durant l’estiu), puc dir que estic contenta de l’evolució del projecte. No és fàcil sensibilitzar a la població en general de les necessitats de la gent gran i de les possibilitats que ofereix un servei d’aquest tipus, però en línies generals la rebuda ha estat molt positiva. Actualment estic treballant amb dos grups estables (tallers de memòria) i realitzant dos domicilis. La meva experiència em diu que per a tirar endavant un projecte d’aquest tipus cal paciència: paciència per a donar a conéixer primer el servei, després per a que les famílies o els usuaris dels tallers puguin valorar el servei un cop en formen part, paciència perquè no sempre es rep el suport institucional que un voldria... Pel que fa als ajuntaments, jo ho tinc clar. Sempre que no demanis diners, simplement una cessió d’un espai en hores puntuals a la setmana, estaran encantats en facilitar-te els recursos necessaris.

Per què treballar amb la tercera edat?

Si un educador social decideix viure i treballar als Pirineus, té una probabilitat bastant alta d’acabar treballant amb el col·lectiu més nombrós i representatiu del nostre territori, la gent gran. Personalment, no és que treballi amb adults grans com a opció residual, és a dir, perquè vaig trobar feina en el seu moment en una residència. Sinó perquè senzillament m’agrada el contacte i les característiques que ofereix. A més a més, també m’agrada molt treballar amb dones i qui treballa amb gent gran, sap perfectament que treballa, majoritàriament, amb dones.

Més agraït que sacrificat o més sacrificat que agraït?

Sempre he pensat que qualsevol agent social que treballi en un àmbit que li suposi excessiu desgast mental o emocional, simplement no és el seu àmbit. Tothom ha de trobar el seu lloc, el seu grup. Per a mi, és molt agraït treballar amb gent gran.

Hi ha correlació entre edat i vellesa?

Si bé hi ha una evolució tant a nivell físic, com cognitiu com emocional a mesura que passen els anys, és evident que els prejudicis que arrossega la gent gran cada vegada tenen menys sentit en una societat on cada vegada se’ls demana un paper més actiu i participatiu.


Envellir és un art?

Ho hauria de ser.

Els anys donen serenitat?

Sens cap mena de dubte. Compartint converses amb la gent gran, una se n’adona de com arribem a patir per qüestions insignificants. El que és interessant és traduir les experiències d’un mateix en coneixements. D’això se’n diu saviesa.

La rebel·lia és patrimoni de la joventut?

En els darrers anys estem observant nous fenòmens socials amb el col·lectiu de la gent gran, en especial a les grans ciutats. Els “iaioflautes”  són un exemple clar de compromís, denúncia, crítica, mobilització i participació en la societat.

Molts cops en les professions en que treballem amb persones,  un dels objectius que cerquem és el canvi, creus que és més complicat el canvi en la vellesa?

Evidentment el caràcter, en la vellesa, ja està molt consolidat i la capacitat de canvi cada vegada és més reduïda. Quan treballes amb gent gran, moltes vegades el principal objectiu és el manteniment (i no pas el canvi) dels objectius proposats, sigui a nivell cognitiu, físic, emocional o actitudinal.

Què ens diria sobre la Gemma Guàrdia una bona amiga?

Sobretot en destacaria el bon caràcter: amable, amb bon sentit de l’humor, activa, treballadora i carinyosa. També diria que poruga i poc arriscada.

Un lloc del Pirineu?

Escolliria qualsevol racó on pogués contemplar el Cadí: Arsèguel podria ser una bona opció.

Imaginant una mica, si demà mateix et despertessis com la presidenta del país què es el primer que faries?

Ui, moltes coses. Abolir l’actual llei de l’avortament, apostar per una educació pública i de qualitat, potenciar els recursos en els serveis socials... en definitiva, creure de nou en un estat del benestar potent i sobretot, real. 

Moltes gràcies Gemma.


divendres, 21 de març del 2014

"Apropem la psicologia" Entrevista a una pacient del SAP.

Servei Acció Psicològica. La Seu d'Urgell. Març 2014

En “l’Apropem la psicologia” d’avui, entrevistem a una pacient del Servei d’Acció Psicològica. Per raons obvies de confidencialitat, no desvetllarem la seva identitat. La idea d’aquesta entrevista és poder acostar les vivències d’un persona de la nostra localitat que està patint les conseqüències de la crisi.


M’agradaria començar donant-te les gràcies per concedir-nos aquesta entrevista.

Com viu la crisi una urgellenca?

Suposo que com  qualsevol persona que viu en un àmbit rural, és més complicat sobreviure en un poble on no hi ha possibilitats ni gaires serveis, tot repercuteix.

Com t’ha afectat la crisi personalment?

Com ha vingut de cop, no he tingut temps per pair la situació. Aleshores, he hagut d’espavilar-me jo sola per circumstancies personals i, a més a més, tinc la sensació que en aquesta ciutat existeix un hermetisme d’informació ciutadana per qualsevol tràmit que hagis de fer i atansar-te als ajuts o serveis que hi ha, suposadament per a tots nosaltres: assistència municipal, serveis mèdics, etc...

Perquè vas decidir sol·licitar ajuda?

Em van informar companys de la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca). Em van dir que creien que necessitava l’ajuda d’un psicòleg i , com sóc molt decidida vaig decidir acudir. A més, ja havia demanat per la psicòloga de la Seguretat Social  i no se’m va donar suport.

Què esperes d’aquest tractament?

Què podria dir?  Sentir-me millor per poder tirar endavant i també poder agafar les eines per ajudar a altres que estiguin en la mateixa situació. I per descomptat, primer de tot, ajudar a  casa meva.

Com bé saps, la nostra associació neix per reivindicar la presència de la psicoteràpia en la sanitat pública on, generalment, s’aplica la farmacoteràpia i la intervenció psicològica. Com a usuària d’ambdós serveis, com li explicaries la diferència  a una persona que no sap del que estem parlant?

Doncs li explicaria que és un servei amb la qualitat d’un privat (que de fet, és  així ) i, també li diria que la diferència és que en lloc de donar fàrmacs i trucs per tapar els símptomes  d’una persona, el que feu és tractar d’arribar a l’arrel de l'assumpte per solucionar el principi del malestar. I així, poder sanar la situació real per tenir les eines per en un futur poder-les fer servir i no tornar a caure en el mateix cercle, dins del que estigui a l’abast de cada individu,  és clar.

Què li diries a aquelles persones que creuen que no serveix de res acudir a un psicòleg en la seva situació, que anar al psicòleg no els solucionarà els problemes econòmics?

Que les persones quan estem en una situació crítica ens ofusquem i no podem veure per nosaltres mateixos les sortides que tenim a l’abast, perquè estem en una situació de bloqueig i necessitem a algú que ens desbloquegi per poder solucionar els problemes que ens angoixen o, al menys, sobreportar-los de la millor manera possible.

Pel que fa als organismes públics encarregats de prevenir l’exclusió social com son els serveis socials, Quina és la teva experiència a l’hora de sol·licitar ajuda?  És complicat accedir a ajudes i prestacions?

I tant. Crec que hi ha un hermetisme a l’hora de donar informació dels sistemes d’ajuda als ciutadans per tal d’estalviar diners en aquesta qüestió. Pel que fa a la primera pregunta, no em sento exclosa socialment, ja que lamentablement, formo part de la majoria social actual, la petita és la que no necessita els serveis socials.

Quant necessària resulta l’ajuda que ofereixen?

És 100% necessària. Tot el que sigui ajut i suport és sempre benvingut.

Creus que els polítics són conscients del patiment de les persones?

Crec que en són conscients però malauradament també són immunes a aquest patiment. Del contrari, ja haurien fet alguna cosa per solucionar-ho.

Creus que és útil que la gent s’agrupi en col·lectius i plataformes socials per reivindicar els seus drets i donar-se suport mutu?

Sí, però necessitem més professionals voluntaris per poder fer les revindicacions amb propietat, perquè els organismes tracten de buscar les flaqueses dels grups o organitzacions per seguir fent la seva.

Quina notícia t’agradaria llegir demà al diari?

Que haguessin fet una llei per no pagar impostos les empreses durant dos anys, per tal de que aquestes poguessin contractar més gent i, així, es començaria a renovar l’economia del país.

Moltes gràcies


dimarts, 18 de febrer del 2014

Servei d'Assistència Psicològica



  SERVEI D’ASSISTÈNCIA 

PSICOLÒGICA


Objectiu

El Servei d’Acció Psicològica desenvolupa un projecte que té com a objectiu oferir atenció i tractament psicològic de qualitat dirigit a persones en situació econòmica precària o amb insuficients recursos econòmics per acudir a una consulta privada, col·laborant amb entitats sense ànim de lucre del nostre entorn. Les persones que fan l’assistència psicològica són psicòlegs voluntaris que col·laboren com a socis/es en l’entitat.


Destí

L'atenció psicològica va dirigida a persones amb ansietats, depressions, processos de dol sense resoldre, separació de fills, conductes addictives, problemes relacionals, dificultats de reagrupament familiar, nivells alts d'estrès per no tenir una situació regularitzada, poca disponibilitat per als fills, falta de temps per a formar-se, dificultats per a cuidar-se a un mateix, falta de xarxa social, afectiva i familiar, conflictes de parella, maltractaments, etc....


Característiques

La nostra teràpia és de tipus constructivista i es basa principalment en treballar amb la forma que té el pacient d’entendre i construir el món i les seves experiències. Així com en entendre la coherència dels símptomes que pateix amb els problemes i en utilitzar el seu potencial personal per a aconseguir el canvi desitjat.


Durada

El tractament tindrà una durada aproximada de 7-8 sessions d’una hora de durada cada una i pot ser tant de caràcter grupal com individual.


Procediment

Procediment d’acollida i tractament terapèutic:

- Sol·licitar el servei o derivació a aquest.
- Concertar primera entrevista.
- Inici i seguiment de cada cas a nivell individual o grupal i treball en equip.
- Tancament de la psicoteràpia segons cada cas.


Pautes de funcionament

Les pautes bàsiques de funcionament son: l’assistència a totes les sessions, la confidencialitat, la participació activa, el respecte i la realització de les activitats proposades.



CONTACTE:  SAPLASEU@GMAIL.COM  O BÉ  668840412